CRONICA DE LA EXCURSION A ANDILLA, FUENTE DEL SEÑOR, CANALES Y PEÑAPARDA.
Fecha: 24 de enero de 2014
Senderistas: José Vte. Lloréns, Pedro Conesa, Luis de Salvador, Rogelio Domingo, Antonio Giner, Pepe Casinos, Amparo Aparisi, Jaume Climent, Fernando Aparicio, Miguel Macián, José R. Gimeno, Miguel Bonora, Julio Ponce, Jaime Bonet, Alfonso Pérez, José Mª González-Rothvoss, José Boscá, angel Pividal, Amadeo Pascual, Juan Crespo, Manuel Bermejo, Ginés Ruiz, Roberto Pérez, Enrique Bisbal, Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, Julio Marín, Paco Borrego, Agustín Munilla, Julio González, Alejando Badenes, Manuel A. Cantero, Miguel Bañuls, Juan M. Castelló, Gonzalo Gomis, Federico Guixeres, José Mª Osca, Miquel Faus, Mariano Aguilar, José Herrero y el cronista de hoy, Vicente Andreu; en total, 41.
El tiempo: Muy nuboso, sin precipitaciones, muy apto para la caminata. Temperatura al inicio 5º que fue incrementándose hasta los 12º. Rachas de viento fuerte en ocasiones.
Esta vez y mediante autobús, nos hemos adentrado en la comarca de Los Serranos, en el extremo noroeste de la provincia de Valencia. Andilla, con una población censada de 325 habitantes, consta, además de tres aldeas, Osset, Artaj y La Pobleta y otros núcleos diseminados de población. Su término es muy accidentado con parajes muy abruptos y profundos barrancos.
Poco antes de llegar a la población por una serpenteante carretera en la que demuestra su pericia el conductor al cruzar los estrechos puentes sobre los barrancos, los senderistas aprecian los devastadores efectos del incendio que tuvo lugar en 2012. Arboles calcinados, a diestro y siniestro, paisaje desolador que nos acompañará durante gran parte del recorrido de hoy. Es muy lamentable que la acción del hombre destruya la naturaleza. Es por ello por lo que al cronista le queda un regusto amargo al ver tantos y tantos árboles carbonizados, la tierra sin apenas matorral, las rocas a la vista. En fin, una pena.
Dicho esto, vamos a la crónica en sí.
Llegamos a Andilla sobre las 9,15 h. y tras los ejercicios de calentamiento acostumbrados, emprendemos la marcha en sentido contrario al previsto inicialmente. La subida es constante, a buen ritmo impuesto por los “gastadores” de cabeza. El camino, aceptable. Llegamos hasta la llamada Fuente del Señor (del Señor de Andilla, se entiende). Allí contemplamos una pequeña cascada y en su área recreativa, damos cuenta de la abundante intendencia: bocadillos, aceitunas, vino, frutos secos, excelentes dátiles salomón, café tocado o sin tocar, pastas, la coca de Amparo… ¡Así es imposible adelgazar por mucho ejercicio que se haga!. La marcha se reanuda, el viento, un auténtico “marujo” empieza a hacer de las suyas, ¡menos mal que el personal va abrigado!. Dejamos el sendero GR-7 (que, en la Península, va desde Andorra al estrecho de Gibraltar) y nos adentramos en el GR-10 (de Lisboa a Puzol) hasta llegar a la aldea de Canales, en la que no vemos un alma. Allí, en la fuente de Santa Bárbara, hacemos una breve parada y reanudamos la marcha ascendente hacia el pico de Peña Parda de 1310 m. Desde las alturas se divisa la costa a lo lejos e incluso, en el horizonte, la silueta del Montgó. Se aprecian las trincheras de la Guerra Civil dado que estableció un frente en el cercano vértice de la Salada.
El pico de Peña Parda, le da la impresión al cronista de estar bajo una capa de nieve. Es la blanca roca desnuda la que da esa impresión que contrasta con la negrura de los árboles chamuscados por el incendio.
Se inicia el camino de regreso a través de una senda pedregosa, con una pendiente media del 12 % pues se descienden casi quinientos metros en cuatro kilómetros. Al llegar a la pista de tierra, a un km. de la población, dos de los senderistas en mejor forma del grupo, Alejandro Badenes y Angel Pividal (¡cómo no!) emprenden veloz carrera hasta el autobús. Los demás llegamos a Andilla, a las 14,30 h., algo cansados después de un recorrido total de 17,2 kilómetros en una excursión que puede ser calificada de dificultad media, fundamentalmente por el tramo final.
La comida tiene lugar en el Bar-Cafetería los Jubilados, en Andilla. Tras unas picaditas: ensalada, calamares, patatas bravas, montaditos, llegamos al plato principal. Aquí se produce un pequeño desmadre pues algunos confunden la olla churra con la caldereta de chotico, lo que motiva una seria admonición de Rogelio Domingo, con su voz tronante, de barítono. Y es que la presentación de los platos inducía al error. El “chotico”, flojo, y algo mejor la olla. Todo ello, en un ambiente de cordialidad y bromas habitual en el grupo.
Los comensales celebran los avances informáticos que ha desarrollado el equipo directivo y que permiten “on line” –como ahora se dice- la constancia inmediata de las solicitudes, la hora de las mismas, parada y platos de menú solicitados, lo que evita gran parte de la tarea de nuestro Presidente y amigo.
Vuelve de nuevo la voz potente de Rogelio. Esta vez para anunciar la posibilidad de visitar la Iglesia del Siglo XVI, de estilo renacentista que conserva varios cuadros de la escuela de Ribalta, insistiendo que ello lo será previo pago de un pequeño donativo, de un euro. Muchos, la mayoría quizá, allí acuden; dicen las malas lenguas que alguien se fue sin pagar el óbolo. Luego, tras dar una pequeña vuelta por la población regresamos a Valencia a donde llegamos pasadas las siete de la tarde.
Para conocimiento del personal, de los que han ido y de los que se han quedado en casa, se adjunta copia de la ruta realizada y del plano altimétrico del recorrido
Y, siendo las 21,30 h. del mismo dia, aquí termina la crónica.
Hasta la próxima. Saludos a todos.
Vicente Andreu
**********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME DEL 17 DE GENER DE 2014 A LA SERRA CALDERONA “ EL MORRÓ-EL XOCAINET- LA REDONA” . TERME DE ALBALAT DELS TARONGERS

SITUACIO GEOGRAFICA
Albalat dels Tarongers al marge esquerre del Riu Palancia a la subcomarca de la Baronía dins del Camp de Morvedre entre el Vall de la Serra Calderona i la Serra de Espadá, travessat el seu terme per l´Autovía Mudéjar A-23 que conecta amb la A-7 amb Valéncia ciutat
DADES HISTORIQUES
El nom de Albalat, equival a “Al-Palas o Palaz”, significant Vila o Mas, sent una de les viles de la “civita saguntina”, també es diu que la paraula “Balat” prové del árab significant paviment.
En el terme tenim iaciments arqueológics com el de la Cova d´Aigua amarga amb pintures rupestres de 2.000 anys abans Crist ,també restes de l´Edat del Bronze en la Lloma del Saler amb material del eneolitic e íber,també restes de l´Edat del Bronze en la Albardeta i el Tossalet de les Panses.
El Castell de la Comediana ens permet apreciar l´asentamente del segles XII-XIV i els peus del montícul tením els Corrals de la Comediana possiblement a on s´assenta-va el nucli de població, que fou la primera donació que va fer el Rei En Jaume I
La primera referéncia a Albalat es troba en el Llibre del Repartiment al any 1238. En 1360 el senyor del lloc Raimón de Toris començá a construir la Casa-Palau. En 1609 amb l´expulsió dels moriscs perntenya a Joan de Vila-rasa que va atorgar la Carta Pobla en 1611 als nous pobladors amb gent procedent de Galicia i Múrcia. En 1865 es resolgué el pleit que manteníen amb Segart en reclamació de drets senyorials entre el Comte d´l´Alcudia i el Baró d´Albalat amb el pagament de 30.000 reials, renunciant els hereus a drets i a camvi Albalat va rebre 14.463 fanecades de terra
. DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han acompanyat
Vicente Andreu, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Alejandro Badenes,Manolo Bermejo,Enrique Bisbal, Jaime Bonet,Paco Borrego, Miguel Bonora, Pepe Boscá,Paco Burgos,Manuel Cantero,Victor Cantero ,Jose Casinos, Juan M. Castelló, Jaume Climent ,Pedro Conesa , Joan Crespo,Luis De Salvador,Angels Del Cerro, Carmen Esteve,Daniel Fernandez , J.Ramón Gimeno,Antoni Giner, J. Mª Gonzalez-R, Gonzalo Gomis,Federico Guixeres,Jose Herrero, Conxa Lliso,Jose Vte. Lloréns,Miguel Macián, Julio Marin ,Francesc Martí,Jesus Martí-Belda, Agustin Munilla,Jose Mª Osca,Amadeo Pascual, Alfonso Perez,Roberto Perez,Angel Pividal, Julio Ponce,Jesus Silvestre ,Pepe Verdugo,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater un total de quaranta cinc senderistes
Salutacions per als nous senderistes que s´han incorportat
Després del Apléc habitual en aquest cas a la Zona de Alcampo-Alboraia, a les 8,30 del matí , amb el dia fresc i assolejat ens adreçem a Albalat Tarongers a on arribem sobre les 9,15 del matí amb temperatura de uns 9 graus.
Aspectes del recorregut
Amb fresc d´inici, que després pujará fins al 14 graus i jorn assolejat, una vegada estacionats els vehículs a l´entrada d´Albalat dels Tarongers . Es fan els primers exercicis de escalfament i a les nou i quart, el grup inicia la ruta de carácter circular i de grau de dificultat baix-mitjá.Amb una distáncia recorreguda per la grup majoritari de 15,9 kilómetres i de 15,4 ms per al grup minoritari que no va pujar ni a la Redoma ni al Xocainet.
A les 9,25 hem travessat la Autovía Mudéjar per baix i també el ferrocarril Sagunt-Terol, recorreguem un tram de la antiga via de la Serra Menera i un túnel a les 9.33.Continuem ja per el camí forestal i sobre les 10 trobem una casa amb uns cavalls en un tancat.
A les 10,10 un senyal ens indica el PR-CV 318 en direcció a la Redona per el Barranc de Merles i ens adreçem a la Redona.El camí está verdós encara que el ambient es sec per falta de pluja i en alguna ocasió bufa vent de Nord-Oest,algo fresc.
El camí de pujada continua encara que es suau. Més avant trobem uns cartells que ens indiquen “Atenció Ruscs (habitatge d´abelles)” Ara el camí es transforma en sender amb matolls i pins. A les 10,41 una nova senyal ens indica el Barranc de Merles a la dreta i la Redona recte que es el camí que nosaltres agafem.
A les 10,50 trobem el lloc apropiat per a esmorçar , un lloc assolejat i la gent es lleva roba de damunt puix el mercuri va cap amunt.Després del intercamvi de begudes,fruts secs, citrics com sempre de Alfonso Pérez, pastissos d´Amparo o dátils de Quique Vidal , també ví de J.-R. Gimeno per anomenar a alguns o anous no m´enrecorde de qui les portava, reprenem la marxa a les 11,15. Més avant divisem el Pic de la Redona de 431 metres d´alçária que el coronem el grup majoritari a les 11,45. El grup minoritari encapsalat per Antoni Giner aprofita per a passejar lliurement.
Des de el Cim de la Redona podrem disfruitar de bones vistes , podem vore la Mediterránea amb el Port de Sagunt o el Castell de la mateixa població. La pujada ha estat bé , la baixada pitjor.
Després Continuem la marxa en direcció al Pic del Xocainet de 435 metres menys dificultós que la Redona i també puja el Grup Majoritari, fen-mos les fotografíes típiques del _Grup.Baixem del Xocainet i ens trobem la sorpresa que el grup minoritari havía alçat el vol.Eren les 12.42 i continuem camí de baixada i a les 12,50 arribarem al refugi del Morró. D´ aquest lloc reprenem la marxa per un sender principalment de baixada.A les 13,30 el sender es transforma en camí forestal més ample.
Arribem aixina a un senyal que ens indica el Camí de la Murta i a les 13,35 ens refresquem a la Font del mateix nom.Es un camí que transcurreix al costat de alguns xalets i cases de camp amb uns quants gossos lladránt al nostre pas.
Estem arribant al tram final,el camí continua de pujada encara que suau i aixina arribem quasi al Pont que connecta la població d´Albalat dels Tarongers, damunt de Riu Paláncia, son les 14,40 i aixina agarrem els cotxes fins al Restaurant situat al Camí de la Cartoixa de Sanctus Spirit a Gilet
Al restaurant per 10 euros de Menú tindrem entre atres , L´Olla d´Alcoi, molt bona per cert o Arróç al Forn de primer o de segón Embotit a la brassa amb ou o bacallat.Begudes , darreries com Flam, Gelats o Pinya natural i després caféns o cremaets.Amb cambrera Letona i uns passes de Tango amb Amparo pel Professor Amadeo Pascual
A la fí un grup de dos cotxes encapasalat per Antoni Giner aná a la Cartoixa, per interesar-se per la situació de l´Hospedatge i el Frare Barrachina els va acompamyar al Claustre i dependéncies que es podien visitar.
I açó ha segut tot. Fins a l´Altra
Salutacions.
Francesc
*******************************************************************************************************
10-01-2014.- Crónica de la excursión a través de la Vall de Lullen en la Sierra Calderona.
Salida desde el punto de reunión frente al Palacio de Congresos a las 8 horas (hrs) 40 minutos (min), llegada al punto de partida, área recreativa situada frente al antiguo Hospital Antituberculoso Dr. Moliner, actualmente dedicado para pacientes hospitalizados de larga estancia.
Inicio de la marcha a las 9 hr 20 min, zambulliendose en la niebla 44 “forzados de la ruta”: Agustín Munilla, Alfonso Pérez, Amparo Aparisi, Angel L. Pividal, Antonio Giner,Daniel fernandez, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Federico Guixeres, Carmen Esteve,Fernando Aparicio, Francesc Martí, Genis Ruiz, Gonzalo Gomis, Jaume Climent, JesúsMartí-Belda, Jesús Silvestre, José Boscá, José Casinos, José Herrero, JoséManzanares, José Mª. Gonzalez-Rothvos, José Mª.Osca, José Mª. Zapater, José RamónJimeno,José Vte. Llorens, Juan M. Rel, Juan M. Castelló, Julio Gonzalez, JulioMarín, Julio Ponce, Luis Salvador Villalba, Manuel Bermejo,, Manuel A. Cantero,Mariano Aguilar, Miguel Bonora, Miguel Faus, Miguel Macian, Paco Borrego, PedroConesa, Ricardo Cerdá, Rogelio Domingo,Vicente Andreu, Vicente Aguilar.( en esta excursión no hubo serpiente multicolor) destacando la ausencia de algunos de los participantes asiduos como el fonambulista, el fotógrafo naturalista y el farolillo rojo.
Debido a la niebla no se pudo disfrutar de las vistas y paisaje, únicamente destacar la sequedad del monte y de la vegetación, esta compuesta por la típica mediterránea, por todos los senderistas conocida y sin nada a destacar. Ruta con ascenso suave pero continuo, por pista forestal, llegando a las 9 hrs 55 min a un montículo señalizado con una pequeña cruz de madera ,de donde se divisa el Monasterio de Porta Coeli y sus campos y en la lejanía se adivinaba entre la niebla el edificio del Hospital Dr. Moliner . Aquí se produce la primera parada, en que se realizó “la toma del bocadillo”, con la consecuente degustación de caldos del país, aceitunas del terreno, café, frutos secos, aromas de la Sierra Mariola, café y tertulia acerca de los regalos que habían tenido los senderistas por parte de los Reyes Magos.
Se reemprende la marcha a las 10 hrs 30 min, anunciada por el toque de la campana del reloj del Monasterio, con la novedad del despeje paulatino de la niebla. En este recorrido nos cruzamos con los componentes de una brigada forestal, algún automóvil despistado y unos esforzados ciclistas, arribando a las 12 horas al cruce de caminos o rutas señalizadas como Mirador- Fuente de l´Abella, camino a Rebalsadors y Camino al Monasterio. En dicho lugar hubo agrupamiento y “Conclave” de GPS, ya que unos son controlados-informados por los satélites de USA, otros por los de los rusos o de los japonés o de los países europeos, en fin que las rutas indicadas en cada uno de los mismos, asi como la distancia recorrida no coincidían una vez mas, pero se encontró que la clave del problema esta en la disparidad o criterios de los diferentes satélites.
A la vez se aprovechó el momento, para definir a través de los medios habituales de comunicación la confirmación de asistencia a las excursiones. Los componentes de la Directiva, cabezas pensantes, quedaron en pasar nota informativa con las instrucciones-- los resultados se apreciaran en la próxima excursión, solo se admitirán críticas constructivas. En este lugar se alcanza la altura máxima de la excursión 607 mt, pese a ello hubo quien se despojó de sus vestiduras y mostro su torso (la moral lo apreció)
Tras 30 minutos de marcha descendente se llegó por fin a una de las fuentes programadas, la Font del Marche, de escaso caudal por la sequía, dotada de un tapón rústico, pero que pese a su escaso fluir, sirvió de avituallamiento líquido y a su alrededor hay unos cuantos arboles no autóctonos ,eucaliptos, cuyo fruto fue recogido por algunos senderistas para aprovechar su perfume y aromatizar armarios, coches, vahos ,etc. Siguiendo el descenso se llega a la Pobleta, caserío construido a inicios del s.XIX y que durante la última guerra civil española en 1937,en el periplo que siguió el Gobierno Republicano a su salida de Madrid, residió M.Azaña en dicha mansión- durante la comida me indicó un senderista que Negrin residió en Segart. Posteriormente el mencionado gobierno se trasladó a Barcelona, en donde había estado previamente. Actualmente el edificio es propiedad privada de una familia valenciana.
Prosiguiendo la ruta se llegó al Monasterio Cartujo de Porta Coeli, que nos recibió con volteo de campanas por parte de los monjes, no se si por alegría o por temor. Dicho monasterio fue fundado en 1272 por el tercer obispo de Valencia Andreu Albalat (dominico), expropiado con la desamortización de Mendizabal y fue recuperado por la orden en 1943 por donación de la Diputación de Valencia, siendo su presidente el Dr.A. Rincón de Arellano, tal como indica una placa que hay en el interior de uno de los claustros del convento.
El famoso y espectacular acueducto del Monasterio, de 200 mt de longitud y que sirvió para conducir el agua desde la Fuente de la Mina a la Cartuja, inició su construcción Bonifacio Ferrer, hermano de San Vicente Ferrer, con aportaciones de diversos señores y el propio rey Martin I el Humano. Dicho acueducto también es famoso por formar parte de los amoríos entre el cartujo Ricardo y la bella Ormesinda (consultar en Internet La leyenda de los amantes de Porta Coeli).
Se finalizó la marcha con la visita al árbol monumental del PI de la Bassa, por cierto que la bassa no la vi, asi como la tabla informativa le adjudica al árbol una antigüedad de 175 años ,( no indica la fecha en que se puso la tabla, con lo cual debe ser mas longevo). A las 14 hrs 10 min, se arribó al lugar de inició con desaparición de la niebla pero nublado, no llovió,y que según el GPS oficial (J.M.LL) el recorrido fue de 15,3 km , iniciándose desde una altura de 217 mt y llegando a los 609 mt altura máxima , con una duración de 4 horas 40 minutos, cumpliéndose lo indicado previamente en el anuncio de la excursión
A destacar durante la excursión la falta de crónica rosa, de futbol y labor sorda y oscura del sanitario, del experto en logística y alpinismo y de los fotográfos, cada día mas numerosos.
Posteriormente se celebró la comida de confraternidad en el Restaurante La Font del Salt, con disparidad de opinión acerca de los manjares y muy mejorable con el vino. Hubo desencanto por parte de los comensales, ya que no hubo camarera, detalle a tener en cuenta para próximas comidas.
Alfonso
**********************************************************************************************************
2013-12-27 – Buñol
Breve crónica de una excursión tranquila
· Participantes: El grupo fue de “geometría variable”, según se recontase en el autobús, en el almuerzo o en la comida. En total participaron los 35 senderistas siguientes
Amparo Aparisi, Antonio Giner, Enrique Vidal, Federico Guixeres, Carmen Esteve, su hija María Guixeres, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Jesús Martí-Belda, José Casinos, Enrique Bisbal, José Mª. Gonzalez-Rohtvos, José Mª. Osca, José Mª Zapater, José Ramón Gimeno, José Vicente Llorens, Juan Crespo, Julio Gonzalez, Manuel A. Cantero, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Paco Borrego, Ricardo Cerdá, Rogelio Domingo, Vicente Andreu, Vicente Darocas, Julio Ponce, Pedro Conesa, Virginia Leiva, y su hermano Antonio, Juan Miguel Castelló, Sento Aguilar, Jaume Climent, José Boscá, y Luis Salvador.
No hubo foto colectiva oficial, donde quedasen incluidas las cabras (pues ya se sabe que algunas cabras siempre andan triscando por el monte). Con las dos variantes que se adjuntan queda representada la mayoría de asistentes.
· Climatología: Día gris en la sierra y claro en el llano. Temperatura agradable para caminar, oscilando entre 9o y 17oC. No se presentó el temido viento ni la lluvia (a ningún senderista le cayeron 2 gotas)
· Horario: Salida en autobús desde las paradas establecidas, según el horario previsto, a partir de las 8:00 hrs. Un senderista despistado tuvo que tomar un taxi para atrapar al autobús en la última parada. Comienzo de marcha sobre las 9:20 y llegada de vuelta al autobús a las 13:50.
· Recorrido:
Anduvimos 11,7 Km, aproximadamente, en 4 hrs de marcha, con un desnivel acumulado de 488 metros. Dificultad media-baja, con el siguiente reparto:
43% por senda
8% por camino
18% por pista
31% por carretera
El recorrido era circular, consistiendo el primer tramo en remontar el barranco del Carcalín, lo que se realizó sin grandes dificultades. Cabe destacar que la organización, de forma previsora, había ordenado una débil lluvia los días anteriores, para que el polvo del camino estuviera compactado. No obstante, la humedad no llegó a convertir en fangoso el fondo del barranco ni en resbaladizas las rocas, con lo que los señores y señoras senderistas pudieron completar el recorrido sin mancharse excesivamente. No corría agua por el cauce.
La parada para el almuerzo y mercadillo/intercambio de alimentos se realizó a la altura de un puente metálico del ferrocarril Valencia-Cuenca (y viceversa). El grupo de senderistas estuvo “escampado” sobre una ladera del barranco, justo enfrente de un grupo de cabras y cabrones que esperaban el paso del tren. No hubo enfrentamiento entre ambos grupos.
En la foto puede verse a senderistas y cabras observándose frente a frente, de un lado a otro del barranco.
Más tarde, caminando por el cauce del barranco pudimos escuchar, que no ver, el paso de un tren entre túneles. No pudimos comprobar si las cabras habían podido subir al convoy.
Pudimos visitar, al abrigo de las peñas, en el lugar denominado Cueva Grande, un espacioso abrigo para el ganado, compuesto de cocina y 3 dormitorios (sin cuarto de baño)
.
El punto más celebrado, por su dificultad, fue el paso de la presa de regulación que hay en el barranco del Carcalín. Todos los senderistas optaron finalmente por subir y bajar por los escalones. Los que intentaron subir de cara no lo consiguieron y nadie se atrevió a dar un salto para bajar, si bien pudimos presenciar, con cierto acongojo, los equilibrios de un yogui desde lo alto del muro.
Después de un tramo de carretera, el recorrido se completaba con un descenso algo técnico siguiendo el curso del barranco que, tras recibir el aporte de algunas fuentes, recibe el nombre de río Buñol, con algunas pozas. En base a un análisis del ratio interés/esfuerzo, se decidió no visitar la “playa petrificada”.
· Nota cultural
Podría considerarse como actividad cultural el festival de canciones que se cita al final de la crónica, dado que algunos senderistas utilizaron textos recibidos por transmisión oral de sus antepasados, lo que constituye una valiosa aportación a la conservación del patrimonio cultural de nuestro pueblo.
· Otras anécdotas
La jornada transcurrió plácidamente, por lo que no dio para más anécdotas. Recogemos la sugerencia de algún senderista senior consistente en que, cuando no hace calor y las paradas para rehidratación quedan espaciadas, se preste atención a las necesarias paradas mengitorias.
La comida, en el restaurante Los Abetos de Alborache, había sido contratada como celebración de Navidad, al precio de 20 €/persona. El nivel de satisfacción fue variable, dependiendo del plato elegido y, posiblemente, no colmó las expectativas creadas por el incremento de precio en comparación con nuestra anterior visita a ese establecimiento. Al terminar se sirvieron copas de cava y una muestra de turrones. Se brindó por el grupo de senderistas y sus familias y el Presidente pronunció unas breves y sentidas palabras, en las que recordó a todos los que han participado en excursiones a lo largo del año y prometió trabajo y democracia para el año entrante, cuyo calendario está ya tramitándose en fase parlamentaria. No hubo discurso por parte de la oposición.
En el viaje de regreso en autobús hubo una sesión de trabajo, donde se debatieron propuestas para posibles rutas del próximo semestre y una parte lúdica, bajo el formato de festival de canciones, mayoritariamente de la serie marrón, a cargo de destacados solistas, cuyo desenfado sólo podría explicarse por la cantidad de alcohol ingerido. Evitaremos ponerles en evidencia, silenciando sus nombres.
¡Feliz comienzo de año 2014!
Enrique Vidal
*********************************************************************************************************
2013-12-20 – OLOCAU
Breve crónica de una breve excursión
· Participantes: los 34 senderistas siguientes
Agustín Munilla, Angel L. Pividal, Antonio Giner, Daniel Fernandez, Enrique Vidal, Federico Guixeres, su esposa Carmen Esteve, su hija Teresa y su futuro yerno José Galera, Fernando Aparicio Francisco Burgos, Enrique Bisbal, José Mª. Gonzalez-Rothvos, José Mª. Osca, José Ramón Gimeno, José Vicente Llorens, Juan Crespo, Julio Gonzalez, Paco Borrego, Rafael Alcayne, Rogelio Domingo, Julio Marín, Julio Ponce, Pedro Conesa, Juan M. Castelló, Jesús Silvestre, Pepe verdugo, Gonzalo Gómis, Alfonso Pérez, Roberto Pérez, Miguel Macián, José Boscá, Gines Ruiz, y José Herreros (en la foto colectiva falta Pepe Boscá, que estaba al otro lado del aparato)
· Climatología: Día gris, pero con temperatura agradable para caminar, oscilando entre 7oy 14oC. No se presentaron ni el viento ni la lluvia (a un senderista le cayeron 2 gotas)
· Horario: Salida desde el punto de concentración a las 8:45, con cierto retraso sobre el horario previsto, debido a requerimientos formales (firma de cartas de exoneración de responsabilidades). Comienzo de marcha sobre las 9:30 y llegada de las últimas unidades al restaurante a las 13:45, un poco antes de lo anunciado.
· Recorrido:
Anduvimos 9,3 Km, aproximadamente, en dos partes, con un desnivel acumulado de 465 metros. Dificultad media-baja
1ª parte: subida al Puntal dels Llops, desde el cementerio de Olocau y vuelta al punto de partida para coger los coches.
2ª parte: traslado en coche hasta el restaurante, almuerzo en área de recreo próxima y recorrido a pié por los alrededores, visitando la Font del Frare (3 pasadas), la entrada de la Cova del Cavall y el Penyó de Alí-Maymó (aunque no estoy muy seguro de haberlo visto).
La marcha se desarrolló por pistas y sendas, con un tramo técnico de descenso, donde el veterano senderista D. Rafael Alcayne nos hizo una demostración de aterrizaje sin avioneta que, afortunadamente no tuvo consecuencias para el piloto.
Debido a la total escasez de lluvias del Otoño que finaliza, todas las fuentes de la sierra Calderona están secas. También la vegetación acusa la sequía.
Cabe señalar que la visibilidad desde los puntos más elevados del recorrido era muy buena, pudiendo distinguirse perfectamente la Albufera, el Montgó y ¡Cullera!.
· Nota cultural
Llegados a lo alto del Puntal dels Llops, el ilustre historiador D. Ginés Ruiz nos hizo una interesante y detallada exposición sobre la historia de las ruinas que allí se encuentran. Fue seguida con gran atención por todos los senderistas (momento que recoge la fotografía).
Ante la dificultad de reproducir el contenido de la charla con el detalle necesario, dada la brevedad de estas crónicas, puede obtenerse información adicional sobre el tema en el siguiente enlace:
Desde el mismo recinto amurallado, el experimentado fotógrafo D. José Mª Gonzalez nos hizo una exhibición de la capacidad de aumento del objetivo de su cámara al conseguir leer, sin esfuerzo aparente, las inscripciones de las lápidas del cementerio municipal, lo que fue muy celebrado por la concurrencia, por lo insólito del hecho y el gran potencial para futuras investigaciones.
· Otras anécdotas
Aparte del mencionado resbalón del veterano piloto, cabe señalar el incidente de una joven senderista, que estuvo a punto de perder su zapatilla, como Cenicienta, pero pudo continuar su marcha gracias a la aplicación de un remedio con material de primeros auxilios, con lo que queda demostrado lo necesaria que es la desinteresada colaboración del personal sanitario portador del botiquín, como es el caso de D. Julio Marín.
Entendemos que, a falta de otros alicientes, la organización de esta excursión había contratado un equipo de guías poco experimentados que, confundidos por dispositivos tecnológicos (GPS) de dudosa utilidad, nos llevaron de un lado para otro, como ca----ón por acequia. El buen sentido del humor de los componentes del grupo permitió completar la jornada sin altercados. Este tono cordial se acentuó durante la comida, una vez dimos buena cuenta de cervezas, vino, cava, carajillos y sangre de endrinos.
La comida en el restaurante El Altet de Olocau, al precio de 10 €/persona (incluida la tasa de reptiles), satisfizo a todos, tanto por la abundancia como por la elaboración, siendo destacable la amabilidad y donosura con que fuimos atendidos por el personal del establecimiento. Al terminar se sirvieron turrones y cava, con cargo al fondo de reptiles.
Y tras la foto colectiva de rigor, nos despedimos deseándonos mutuamente toda clase de felicidad para las Navidades y salud y prosperidad para 2014. No hay noticias de que la Guardia Civil de Tráfico detuviera a ningún conductor ni que hayamos sido agraciados por la lotería que graciosamente nos han venido ofreciendo los compañeros.
¡Bon Nadal a tots!
Enrique Vidal
*********************************************************************************************************
RUTA DE SENDERISME DEL 13 DE DESEMBRE DE 2013 A AYÓDAR-AIÒDER I VILA MALUR (CASTELLÓ)

SITUACIO GEOGRAFICA
Ayódar-Aiòder població de la Comarca de l´Alt Millars encalvada dins dels llímit del Parc Natural de la Serra de Es0padá , a una alçária de 500 metres damunt el nivell de la mar,situat en la vessant septentrional de la Penya Saganta,front al Tossal del Castell i a la vorera de la Rambla de Aióder o Riu Chico.
Es pot accedir des de Valéncia per la V-21,A-7, CV-10, CV-20,CV-223 I CV-206 , a la distancia de 85 kilómetres de Valencia Ciutat.
DADES HISTORIQUES
Aiòder es un dels quatre pobles que conformen la Baronía del mateix nom. Poble i Castell d´oritge mussulmá va pertenyer al Rei Moro Zayd Abu Zayd darrer governador almohade de Valéncia, que quant va pactar amb el Rei En Jaume I al 1232, es va convertir al Cristianisme, i es va retirar a les terres de la Baronía que després va cedir al seu fill Ferran fins a 1262. Des de l´expulsió dels moriscs al 1609, fou repoblada per families cristianes principalment de Godella, sent el Senyor de la Baronía En Cristòfor Funes, concedint la Carta Pobla l´any 1611, conformant-se la Baronía, a més de Aiòder, Fonts d´Aiòder,Torralba del Pinar, Vilamalur i Figueres. D´aquesta época trobem el Palau de la Baronía construit el Segle XVII.
Al 1837, durant la primera Guerra dels Carlistes, les forces conservadores occuparen la població i el Castell establin el seu quartell general al Convent del Dominics
. DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han acompanyat
Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Miguel Bañuls, Manolo Bermejo,Paco Borrego,Pepe Boscá,Paco Burgos, J. M. Castelló,José Casinos,Pedro Conesa,Joan Crespo,Mª Angels del Cerro,Roger Domingo,J. Miguel Domingo, Joan P. Enrique (de Castelló amb cotxe) Carmen Esteve, Jose R. Gimeno,Antoni Giner, Gonzalo Gómis,Jose Mª Gonzalez-Rotvoss, Julio Gonzalez,Federico Guixeres,Virginia Leiva,Jose Vte. Lloréns,Julio Marin i el seu German Ricardo(sols al dinar), Francesc Martí, Bautista Micó,Agustin Munilla, Javier Oltra,Alfonso Perez,Alberto Peris,Angel Pividal, Julio Ponce, Juan Rel , Jesus Silvestre,Pepe Verdugo i Jose Mª Zapater amb cotxe un total de trenta set senderistes
Aspectes del recorregut
Nova marxa amb autobús, excepte un senderiste que té el somni profund i va anar amb el seu cotxe i un altre que va acodir des de Castelló. També al dinar a Onda es va incorporar Ricardo Marin, germá de Julio.
La ruta de huí es tractará de una marxa quasi circular, de uns 16,5 kilómetres o menys perque tots el GPS no conicidixen , si bé un xicotet grup es va quedar en Vila malur, a on aná l´Autobús i no feren el trayecte complet de tornada.
La marxa es de risc moderat ,en general bon camí i senders llevant un tram de pedres de la Rambla de Aióder per el llit del barranc.
El jorn es fred pero assolejat . d´inici la temperatura era del uns quatre graus segons Joan Pasqual sota cero, pero al llarg del día pujará fins a uns tretze o catorze graus.
A les nou trenta del matí arribem a Aiòder des de Valéncia, el terreny esta gebrat degut a la roçada matinenca.Aixina començem a caminar ben abrigats i trobem un cartell que ens indica la Font Llarga i mes avant un Panell i uns senyals indicant els senders PR-CV 398 i PR-CV 276 i més avant a Vila malur ens indica 16,5 Kms per el PR-CV 276, el cam´`i es ample i bó.
A les 10,25 el camí es transforma en sender més estret , plé de vegetació i pins i matolls i plantes aromátiques com el romer o el timó.A les 10,54 després de caminar de pujada , hem trobat un lloc encarat al sol a on podem fer un alt per a esmorçar amb varietat de vins e intercamvi de fruts secs i algun que altre pastís, a més dels caféns amb alguna beguda espirituosa.
A les onze i vint estem de nou en marxa amb un paisatge plé de verdor a meravelloses vistes del conjunt de pins de la Serra de Espadá.
A les dotze deixem la senda i anem per un camí cimentat,pujant cap amunt pogem vore en lo alt del cim el Castell d´Aiòder.A les 12,15 fem un alt en el camí i seguint per el sender PR-CV 276 que es per a on anem troben a l´esquerra l´indicació del Camí Vell de Vila malur i a la dreta l´adreça a la Font de la Penya.
Al poc de temps arrivem al poble de Vila malur, el grup fa un alt amb unes fotografíes del grup, passant per una Font.Al arribar a aquesta població un xicotet grup decideix tornar amb l´autobús que ha vingut fins açí. La resta del grup majoritari, repren el camí de tornada , baixant fins a arribar a la Rambla o Barranc.
El camí s´acaba quant arribem i ens trobem una bassa de rec de les que li agraden a Angel Pividal, que per cert com el camí es de baixada i está esbarós, Pividal té una xicoteta relliscada sense consequéncies, prop de un lloc a on crec que fa dos anys va tindre un accident aparatós.
Continuem la senda estreta i frondosa , la gent després de esmorçar sa llevat roba de damunt puix la temperatura a augmentat i com no fa vent, el dia es esplendid. A les 13,15 ja estem per el Barranc. En un moment donat hem trobat uns arborcers(madroños) amb fruites.Continuem per el barranc sorteigant les pedres del mateix en alguns casos esbaroses per l´humitat del terreny i que el barranc s´encaixona estretan-se. A la fí del Barranc , l´amic Joan Crespo i jo ens equivoquem de camí , perque l indicació del sender estave en lo alt i no la haviem vist, pero amb l´actuació de Paco Burgos retrobem el sender , després anem pujant i arribarem a un camí ample sense perdua.
A les 14,39 trobem unes senyals que indiquen a l´esquerra Aiòder, per el PR-CV 276, 1,6 kms. I a 30 minuts, que es el que agafem. També a l´esquerra es pot anar al Castell i als Morrons per el PR- CV398. Hi ha un xicotet grup entre ells crec que Fernando Aparicio , Amparo i Virginia han agarrant un altre camí amb ajuda del GPS i han arribat igualment al lloc a on ens esperaba l´Autobús. I es aixina que a tres menys deu ja divisem Aiòder a on está l´Autobús , per a dirigir-se a Onda al Restaurant la Toga.
En el Restaurant encara que el lloc era molt menut i estret, per 10 euros tinguerem de primer , Olla de Poble, Arroç al Forn.Estofat de vedella i de segón ,Llomello, Embotit amb ou,Sepia planxa o Lluç planxa amb ses guarnicions, darreries i cafens incloent cremaets de ró i algú també algún xupito de herbes.
En la sobretaula ,a banda del escrits de exhoneració de responsabilitats que se encarregá de reordenar Pedro Conesa, es va tractar sobre les darreres marxes que tancarán l´any i la destinació dels fons reservats amb dos posicions opostes la del Coordinador General Antoni Giner i la del Vice-Coordinador Roger Domingo partidari de iniciar el nou any amb pressupost cero. I des de Onda retornem a Valéncia sense cap de problema.
I aixó ha segut tot, fins a l´altra.
Salutacions
Francesc
*********************************************************************************************************
BREVE CRÓNICA DE LA RUTA EN GILET, DESDE SANTO ESPÍRITU "ALREDEDOR DE LA REDONA" - "LA INACABADA", 04-12-2013
Iniciamos la ruta a las 8h.45' desde el Rte. El Reyno, con frío de 5º temperatura, todos nos pusimos guantes; con el objetivo de hacer la ruta "Alrededor de la Redona" de 13'50 km., y nunca mejor dicho porque alrededor de la Redona se anduvo, pero no se llego a culminar el ascenso, porque se perdieron de la ruta que llevaba a dicho monte, dieron varias vueltas por allí hasta que desistieron, y se bajaron al restaurante; y digo dieron porque el que suscribe andó hasta el momento del bocadillo, - 5km.- guiándoles bien con el GPS, (me tuve que ausentar para cumplir con unas obligaciones, volviendo a la hora de la comida): después del bocadillo continuaron con el GPS, pero por lo visto no supieron interpretar la ruta grabada, y se perdieron.
Los asistentes fueron: Amparo Aparisi, Angel L. Pividal, Antonio Giner, Enrique Vidal, Federico Guixeres, Fernando Aparicio, José Boscá, José Casinos, José Mª. Osca, Juan M. Rel, Juan M. Castelló, Julio Ponce, Manuel A. Cantero, Paco Borrego, y Rogelio Domingo. De los cuales tres tenían obligaciones que atender y no se quedaron a la comida.
La ruta calificada en la información de Google de moderada, resulto al principio con una subida pronunciada durante unos 30', al final la subida a la Redona también es pronunciada, pero no se culminó; según el GPS anduvieron 14'40 km..
Comimos un buen menú por 10€, con la propina incluida, por el buen servicio, comida y bebida,
Saludos y hasta la próxima.
Antonio Giner
*********************************************************************************************************
BREVE CRÓNICA DE LA RUTA DEL BARRANCO DE LA HOZ, DESDE CHERA, EL DÍA 29 DE NOV. 2013
Una vez agrupados en el ponto de encuentro "Ruta nº 3" a las 8h., salimos hacia Chera por la autovía de Madrid, todos equipados para soportar el frio, pensando que tendríamos unos 2-3º de temperatura al llegar a Chera, se advirtió a todos que habría que ir con precaución pues nos podríamos encontrar con alguna placa de hielo en la carretera; por el camino al llegar al Rebollar, antes de Requena, el coche marcaba la temperatura exterior de -6º, y en el tramo de Requena a Chera hubo un tramo que marcó -7º, por lo que reducimos la velocidad y circulamos con precaución, llegamos bien todos a Chera.
Iniciamos la ruta después de haberse tomado algunos un calentito en Chera, a las 9h. 40', con -2º de temperatura, pero pronto la temperatura subió, ya que tuvimos muy buen día, soleado y sin viento; los asistentes fueron:
Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Angel Luis Pividal, Antonio Giner, Daniel Fernández, Enrique Vidal, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Jesús Martí-Belda, Enrique Bisbal, José Mª. Gonzalez-Rothvos, José Mª. Osca, José Ramón Gimeno, José Vte. Llorens, Juan Crespo, Juan M. Rel, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Paco Borrego, Julio Marín, Julio Ponce, Vicente Palmero, Juan M. Castelló, Jesús Silvestre, Gonzalo Gomis, Jaume Climent, Alfonso Pérez, Roberto Pérez, Miguel Macián, José Boscá, José Herreros, Rogelio Domingo, y Pedro Conesa; todos hicieron el mismo recorrido, por lo que solo hubo un grupo.
La ruta en el primer tramo resultó un poco dura por la fuerte pendiente, llegamos a una explanada, ya casi en lo más alto, un poco después de las 10:30 horas, y decidimos que era el puesto ideal para tomarse el bocadillo, y demás complemento de comida, bebida y café, desde luego es un momento de intercambio de bebida, aceitunas de diversas clases, frutos secos, y diferentes dulces. Todo ello por que ya son muchos los traen cosas para completar el bocadillo, y un buen nivel de vino, prácticamente el nivel mínimo es de vino de crianza. También hay que destacar que es un momento de coloquio donde se tratan temas diversos de conversación, lo que hace un momento de agradable compañía, ya que el ambiente es muy bueno y de armonía.
Continuamos la ruta, con unas vistas preciosas del barranco de la Hoz y del pantano del Buseo, que recoje las aguas del Rio Reatillo; dicho barranco con su ladera Noreste, poblada de caducifolios con distintos tonos ocres, amarillos y el verde de los pinos, y del sotobosque, de las distintas plantas arbustivas típicas de la flora medditerraanea; también se divisaba a lo lejos las montañas nevadas, unos decían si serian las de Javalambre y otros que no, que eran las de Gudar; después la ruta ya no tubo pendientes fuertes, solo ya en el último tercio tuvimos una fuerte bajjada hasta llegar a la pista forestal, por la que continuamos hasta llegar al pantano, sin pasar por el tramo final del barranco, donde tiene una cascada y las huellas de dinosaurios en la piedra, ya que se hacia tarde para llegar al restaurante, a donde llegamos a comer a las 15:35, donde comimos muy bien a gusto de todos, los distintos platos que cada uno había pedido; hay que destacar que allí comí la mejor olla de toda la temporada, en esto coincido con Rogelio, que me la había recomendado.
El recorrido total en la ruta fue de 16 km.
Saludos y hasta la próxima
Antonio Giner
**********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME DEL 22 DE NOVEMBRE DE 2013 A L´ALCUDIA DE VEO (CASTELLÓ)

SITUACIO GEOGRAFICA
L´ Alcudia de Veo població situada en la vessant septentrional de la Serra de Espada en els voreres del Riu Veo i amb grans extensions de boscs, formats per sureres, pins i álsines o carrasques
A la distancia de 87 kilómetres de Valencia es pot accedir per la A-23 a Sogorb i la CV 200 i 215 per Algimia de Almonacid, també es por anar des de Onda per la CV-20, CV 10 i CV 223 i aixina passarem en primer lloc per un xicotet embassament del Riu Veo i el poblet de Benitandús, famós per el paratge conegut com els Orgues de Benitandús a una alçaria de 724 metres damunt el nivell de la mar ,creat per l´erosió de les aigües, des de ací arribarem a L´ Alcúdia de Veo, passant primer per la població de Veo.
DADES HISTORIQUES
L´oritge de L´ Alcudia de Veo, es una antiga Alquería mudéjar situada junt a la Vall del riu Veo, que al llarg de 1238 fou conquerida per el rei En Jaume I als moriscs que l´ocupaven. En l´any 1609 tenía un six cents habitants que foren expulsats per ésser moriscs en la dita data. Al 1612 Enric Folch de Cardona atorgaba la Carta Pobla als nous repobladors. Un ségle després fou senyor de la població Lluis Antoni Ferran de Córdoba , Duc de Sogorb ,Cardona i Medinaceli
. DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han acompanyat
Mariano Aguilar, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Paco Borrego,Manolo Bermejo,Pepe Boscá,Paco Burgos,Manuel Cantero , J. M. Castelló,Joan Crespo,,Roger Domingo, Carmen Esteve, Eliseo García,Antoni Giner, Julio Gonzalez, Gonzalo Gomis,Federico Guixeres,Jose Herrero,Virginia Leiva,Jose Vte. Lloréns,Miguel Macian,Julio Marin, Francesc Martí, Jesus Martí-Belda,Agustin Munilla,J.M Osca,Vicent Palmero, Alfonso Perez,Angel Pividal, Julio Ponce, Juan Rel, Ginés Ruiz,Pepe Verdugo i Enrique Vidal un total de trenta quatre senderistes
Aspectes del recorregut
Iniciem l´excursió al estacionament de Alcampo-Alboraia, amb aplec a les huit del matí, arribant a l´Alcudia de Veo a les 9,30 aproximadament, iniciant la marxa amb un ambient de fred amb nou graus de temperatura i menys mal que el jorn es assolejat si bé al llarg del día hi haurá increment de les temperatures, i en algunes zones bufa el fort vent que bé del Nord.
La marxa bé a tindre quasi quinze kilómetres , de carácter circular i dificultat moderada-alta.
Iniciem la marxa per un camí de pujada quasi constant, més avant el camí se estreta per un paratge molt bonic i amb molta vegetació i verdor.Anant per el camí trobem una de les poques indicacions que ens indica la Senda del Junquer, ara el camí es mes plá. Entre la tupida vegetació, trobem moltes sureres i podem vore com tenen tallats cada arbre part de la corfa de a on es trau el suro , per a l´industria.Seguim pujant fins a arribar a un lloc en el que parem per a esmorçar , son sobre les 10,40 del matí i després de l´intercamvi de begudes,fruts secs i dolços reprenem la marxa. Més avant trobarem unes runes que corresoponen a la Casa del Junquer
Continuem pujant i podem vore alguna vista panorámica de la vall, també hem passat per davant de una Cova crec que se anomena de la Xelva, a on al fons hi ha una font. També a ma esquerra podem vore un monticle a on hi ha un xicotet Castell.
Començem a haver dubtes en el cap de l´expedició perque van orientan-se per els Gps, hi ha un moment que la senda desapareix i no anem per el camí correcte, ja que no ens trobem amb els senyals que normalment indiquen el camí a seguir. Malgrat aixó a la fí després de diferents variacions trobem la senda adequada per a anar al cim. I aixina arribem a un lloc desde a on podem vore els anomenats “Orgues de Ben-i-tandús”, desde aquest lloc podem fer diferents fotografies
Crec que de Ben-i –tandús, s´en dugem una bona impressió per les panorámiques i també per haver tingut una marxa molt distraguda
Continuem pujant i arribarem a un punt des de el que podem vore per una banda a l´ esquerra al fons el Penyagolosa, també al fons baix una població crec que Onda i la Mar Mediterránea més enllá.
Está fen-se tard ja quasi les catorze hores i es hora de rependre la baixada que per a alguns es fará llarga, per l´inclinació del camí recorregut. Hi ha un grup capdavanter que va més avant , pero el el darrer grup tenim que fer un alt el el camí perque J. Vicent Lloréns ha tingut una xicoteta rampa i ha segut assistit altruisticament per el senderiste i Dr. Alfonso Perez que ens acompanya , la qual cosa es de agrair , superat l´incident , baixem de una forma més lenta i comuniquem al grup de davant amb Fernando Aparicio ens comunica que quan arribe a L´Alcudia de Veo agafará el cotxe i el replegará per la carretera cosa que es produirá quan arribem a la mateixa.
Una vegada a la carretera com anavem en retard sobre l. horari previst, i queden quatre kilómetres per arribar al destí,Roger Domingo replega a alguns conductors per a que trasl laden al més retardats al Restaurant arribant al mateix a les quatre menys quart.
Hi ha un grupet format per Julio Gonzalez,Jesús Martí-Belda,Ginés Ruiz i Joan Rel, que després de creuar, la carretera han agarrat el sender que voreja el Riu Veo fins a L´Alcudia de Veo i arribarán a les quatre i quart al Restaurant “Pic de L´Espadá” a on per 10 euros hem triat de primer , Olla de Poble, Sopa de carn, Entremessos o Espárrecs i de segon Llomello, Lluç, Embotit o Pollastre amb darreries ,begudes i cafens i sobre tot un cremaet de “ró” molt bó per cert.
I aixó ha segut tot, fins a l´altra
Salutacions
Francesc
*********************************************************************************************************
CRÓNICA DE LA RUTA EFECTUADA EL DÍA 15-11-2013: RAMBLA QUIXAL-BARRANCO FRESNAL-MORATILLAS
Iniciamos la ruta un poco más tarde de lo que es costumbre, porque en el restaurante nos podían servir la comida a partir de las 15.30', ya que tenían otro grupo el doble numeroso que el nuestro.
Los treinta y cuatro asistentes a la ruta fueron:
Agustín Munilla, Alfonso Pérez, Antonio Giner, Daniel Fernández, Enrique Vidal, Federico Guixeres y su esposa Carmen Esteve, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Genis Ruiz, Gonzalo Gomis, Jaume Climent, Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, José Boscá, José Herreros, José Manzanares, José Mª. Gonzalez-Rothvos, José Mª. Zapater, José Martínez, Juan Crespo, Juan M. Rel, Juan M Castelló, Julio Gonzalez, Julio Marín, Julio Ponce, Manuel A. Cantero, Manuel Bermejo, Miguel Macián, Paco Borrego, Pedro Conesa, Roberto Pérez, Rogelio Domingo, y Virginia Leiva.
Iniciamos la ruta a las 9h. 45',- con 9º de temperatura, viento fresquito, sin llegar a ser molesto, y cielo despejado-, desde las inmediaciones del nacimiento del Rio Mijares, -cerca del Barrio Mijares-, caserío que está a 19 km. de Yátova en dirección a la aldea La Portera, del termino de Requena. En esta zona están las sierras de Malacara, Martés y Cabrillas, todo este sistema fluvial se encuentra entre los términos de Buñol, Requena y Yátova, cuyos riachuelos drenan sus aguas al Rio Magro, que se recogen en el Embalse de Forata, en la cuenca del Jucar.
La ruta discurre por la rambla del Quixal previa al nacimiento del Mijares, donde hay una gran poza de agua limpia y cristalina; la rambla tiene un conjunto de escenarios paisajísticos espectaculares, de tramos de cañón estrecho, y otros más abiertos con farallones que forman grandes murallas rocosas, que junto con la vegetación forman estampas preciosas, sobre todo en esta época con las distintas tonalidades de verdes de los pinos, carrascas, adelfas, rosal silvestre, y demás fronda mediterránea, y con los contrastes de colores amarillos, ocres, rojizos de los caducifolios; al poco de entrar en la rambla, tenemos aproximadamente un tercio del tramo con piedras de tamaño medio y grande que hay que ir salvando y en algún risco grande trepando ayudándose de las manos para apoyarse y no perder el equilibrio, después el tramo es sin dificultad; la ruta se completa pasando por el Barraco del Fresnal, también con su típico paisaje otoñal, este tramo ya por camino de herradura, que deja el barranco para en subida continua, pero no muy pronunciada, hasta enlazar en el camino forestal que nos lleva por la Moratillas, donde observamos todas las instalaciones del albergue para jóvenes; seguimos por dicho camino para enlazar con el tramo de la senda de bajada que nos conduce hasta los coches, después de haber recorrido 13'50 km., a donde llegamos a las 15h.50',
excepto un grupo que dirigidos por Jesús Martí-Belda, siguieron ruta en otra dirección, que resultó equivocada, y por la comunicación del radio receptor-trasmisor, les pude orientar para llegar a la senda de bajada, la cual alcanzaron después de andar un trecho monte através, llegando 23' más tarde a los coches. Este caso reseñado de desvío de un grupo de senderistas, es un ejemplo de lo que no tiene que ocurrir. Hay que respetar al guía que lleva la ruta grabada en el GPS y auxiliado por el coordinador o coordinadores del grupo .
A las 15h. 45' empezamos a comer en el restaurante Los Abetos de Alborache, donde nos sirvieron un buen menú, que gustó mucho a todos tanto la comida como la bebida, al precio de 10€.
Hoy me ha tocado otra vez hacer la crónica, esta visto que hay que nombrar a uno o dos cronistas más.
Saludos y hasta la próxima
Antonio Giner
*********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME DEL 8 DE NOVEMBRE DE 2013 AL PIC DEL BENICADELL DES DE BENIATJAR

SITUACIO GEOGRAFICA
El municipi està situat en la vessant Nord de la Serra de Benicadell , en el sector Sud de la Vall d'Albaida. El riu Micena circula de Est a Oest, per tot el límit Nord; li afluïx el barranc de Beniatjar, que servix de llímit per l´Oest.. En la muntanya hi ha una extensa zona de pi i muntanya baixa. Predominen els cultius de secà: vinya, cereals i olivera. Aprofitant l'aigua de diverses fonts per mitjà de basses es cullen creïlles, dacsa i hortalisses.
El poble està sobre un altell al peu del Pic de Benicadell . L'església està dedicada a la Mare de Déu de l'Encarnació; té dos taules atribuïdes a Joan de Joanes . Dins del terme està el Castell de Carbonera a la cresta de Benicadell
DADES HISTORIQUES
Encara que hi ha restes de la cultura del Bronze, l´oritge de Beniatjar es una alquería dels moriscs, que fou conquerida per rei En Jaume I i donada a Pau de Tarazona el 1258. Al any de l´expulsió morisca vivien cent families. Es va eritgir en Baronía pertenyent primer al Primer Duc de Vila hermosa i després al Marquessat de Milá. Conjuntament amb Otos formá vicaría eclesiasticament depenet de Rafol de Salem fins al any 1535 i al any 1574 es constitueix parroquia independent.
. DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han acompanyat
Mariano Aguilar, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Enrique Bisbal, Paco Borrego,Pepe Boscá,Manuel Cantero,Ricardo Cerdá,Jaume Climent ,Pedro Conesa,Jose Vte. Cotolí , Joan Crespo,Luis De Salvador,Angels Del Cerro,Roger Domingo, Carmen Esteve,Daniel Fernandez , J.Ramón Gimeno,Antoni Giner, Julio Gonzalez, J. Mª Gonzalez-R, Gonzalo Gomis,Federico Guixeres,Virginia Leiva,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí,Jose Manzanares, Julio Marin,Agustin Munilla,Vicent Palmero, Alfonso Perez,Angel Pividal, Julio Ponce, Juan Rel,Jesus Silvestre, J.Vte. Tatay,Salvador Tormo,Pepe Verdugo, i Jose Mª Zapater un total de trenta nou senderistes
Aspectes del recorregut
Jornada amb Aplec junt a l´Hotel Albufera i punt d´inic amb els cotxes . Una vegada en camí primer per la A-7, CV60 i CV 611 . arribem a Beniatjar sobre les 9 , i després de deixar-los junt al camí començem a anar per una pista forestal. El jorn pareix va a ésser fresc d´inici puix de bon matí la temperatura es de uns onze graus pero al llarg del día pujará fins als vint-i dos graus quant el sol es pressenta amb més força i quedan-se un día assolejat si bé es veritat que ens a acompanyat algunes ráfeges de vent, sobre tot al Cim del Benicadell
La marxa bé a ésser semicircular amb tornada sobre les hores 15,30 a dinar al Restaurant l´Irlandés, a Castelló de Rugat. La ruta es de dificultat mitjana, amb alçária d´inici de 400 metres fins a els 1100 metres del cim del Benicadell
No més eixir agarrem una pista forestal arribant a un lloc a les 9,58 a on hi ha un cartell que ens dona la Benvinguda a l´Ombría del Benicadell, certament en quasi tota la zona no dona el sol al menys a les hores que estem caminant possiblement per l´orientació cap al Nord.
A les 10.11 trobem uns senyals que ens indiquen el PTV 213.4, a l´esquera l´ermitori de Sant Blai a vint minuts i a Rafól de Salem vint-i cinc minuts, a 488 metres el Portet i a l´esquerra a Casa les Planisses 40 minuts i Les Fontetes 50 minuts, continúen el camí de pujada , ara la pista forestal es transforma en sender més estret , també de pujada constant, el sender continúa estretant-se amb molt bones vistes, entre altres els diferents pobles com Beniatjar i Castelló de Rugat , també al fons podem vore la Pressa del Bellús i en fornt em lo alt el Cim del Benicadell.
Son les onze del matí i la gent ja te fam i esmorçem en un lloc que disposa de taules i banc de fusta, a més també hi ha una xicoteta Font per a veure o reomplir botelles buides, després del intercamvi de vins ,fruts secs i dolços , també cafens i algunas beguda espirituosa, reprenem la marxa . A les 11,45 trobem un cartells que ens parla de les plantes que es sembraven en lkes seres de la Vall d´Albaida i que després eren font d´ingressos per als habitants de la zona. A les dotze arribem a la Casa dels Forestals
Quant arribem a la Casa dels Forestals els del Grup A anirem fins al Cim del Benicadell i el Grup B integrat per Enrique B,Angels,Carmen,Daniel,Antoni,Federico,Salvador i Virginia anirá de la má de Salvador Tormo en ruta alternativa,anant voltejant la muntanya , arribant a una Font de la Gota i per l´atra banda voran la vessant alacantina amb el Riu Serpis i el embassament de Beniarrés, tornant fins a trobar-se , amb el Grup A de nou a la Casa Forestal de les Planisses. La distancia recorreguda per Grup A será de 16,700 kms i del B de 13,500 kms
Anécdota la de Joan Crespo que es caigué amb una contusió al dit anular poguent continuar la marxa.En el camí hem trobat el clasic matoll mediterrani i arbustes com el gingebre,romer en poca quantitat i plantes medicinals com el rab de gat, la pebrella o el timonet, encara que el terreny es troba molt sec per la mancança de plujes. També en algún sender senyals de pas d´algún Porc Senglar
Continuem amb el Grup majoritari A, i per la pista Forestal iniciem la pujada al Benicadell. A les 12,11 trobem uns senyals en mal estat que ens indiquen a les Fontetes a 35 minuts a la dreta, a la Casa de les Planisses 15 minuts en dirección quasi oposta i a l´esquerra al Alt del Benicadell un hora cinc minuts i al Neuer 55 minuts que es a on anem, el sender se estreta i es de pujada continua, a la fi arribem al Neuer amb 996 metres d´alçaria,quan son les tretze hores amb un xicotet descans i fotografíes del grup. En el camí hem topetat amb un passejant amb un gos.
Després de vore el Neuer, que té una Cava de 10,20 metres de diámetre i 7,90 metres d´alçada, era ja coneguda en l´epoca del Romans,fou utilitzada des de el Ségle XVI fins al XIX
. Retornem pel camí ara de baixada, anant cap amunt fins al Cim, abans a les 13,30 hem arribat al Pou del Benicadell i des de açí i després de pujar alguns obstáculs que formen les roques finals del Benicadell amb un Cim de 1100 metres d´ alçaria encara que bufaben ráfeges de vent.També hem pogut vore meravelloses vistes del Riu Serpis i el pantá de Beniarrés,també altres punts com la Serra Mariola ja en terres alacantines. I aixina sobre les dos estem iciaiant la baixada i el retorn per el mateix sender arribant de nou a la Pista Forestal sobre les quinze hores i a les 15,13, es trobem de nou amb el Grup B, que estaven prenent el sol i descansan en uns bancs de fusta i taules, que hi ha junt a la Casa dels Forestals. Desde açí primer per la Pista Forestal i després per un sender més estret arribarem a les 15,30 a on tením els cotxes i des de açi al Restaurant L´Irlandés de Castelló de Rugat
Al Restaurant per 10 euros inclós el cremat no del tot per al gust de molts per la seua suavitat, hem pogut de primer plats com Arroç a Banda , Canelons o Sopa i de segón Calamars Romana, Llomello Planxa, Lluç a la Marinera o Pollastre amb xampinyons amb darreries dolces i cafens amb vi , cervesses i aigüa , en general ha agradat a tots.
Dejitar des de açi un prompte restabliment al senderiste Luis de Salvador , que es recupere del accident en la seua motocicleta quant venía a la marxa la qual va finalitzar fins al Benicadell i va ésser quant arrivá a sa casa i al Hospital li enguixaren la cama
Fins a l´altra
Salutacions
Francesc
********************************************************************************************************
BREVE CRÓNICA DE LA RUTA DE ESLIDA: ALT DE L'ALJUB - COLL DE BARRES (31-10-2013)
A las 8h. 30' llegamos a Eslida los 24 senderistas que se relacionan:
Agustín Munilla, Alberto Péris, Antonio Giner, Enrique Vidal, Fernando Aparicio, Jaume Climent, Javier Oltra, Jesús Silvestre, Juan M. Castelló, José Boscá, José Mª. Osca, Juan Crespo ,Juan M. Rel, Juan Pascual, Julio Gonzalez, Julio Marín, Julio Ponce, Luis Salvador Villalba, Manuel A. Cantero, Mariano Aguilar, Miguel Macián, Paco borrego, Pedro conesa, y Rogelio Domingo.
Nos dirigimos al Bar-Rte. Paquita para confirmar los asistentes a la comida, y allí nos encontramos con unos cazadores que nos comunicaron que ívan a hacer una batida de jabalíes con rifles de caza mayor, (una bala perdida de estos rifles, nos comentan que puede superar los 4 km.), y que la zona donde van a hacer la batida, coincide en unos 2/3 por donde discurre la ruta que teníamos programada "Ruta de las Fuentes", por lo que para evitar el grave riesgo que supone, acordamos hacer otra ruta, para lo cual recabamos información del Centro de Información Turística y Protección de la Naturaleza, y decidimos hacer la ruta :Alt de L'Aljub - Coll de Barres.
A las 8h. 50' iniciamos esta ruta tiene una longitud de 11'60 km. con una subida continua, llegamos a las trincheras de la pasada Guerra Civil, y seguimos cresteando, con unas vistas panorámicas hasta el litoral alcanzando desde Nules- Burriana y Benicasim, y por la parte Sur Sagunto y Golfo de Valencia, alcanzando la al tura de 940 m., y el desnivel acumulado de 628 m. en el puntal de l'Aljub. A partir de ahí iniciamos la bajada por una senda con fortísimo desnivel de bajada hasta llegar un poco antes de la "Font de la Figuera", donde la senda ya fue más "normal" y agradable de andar, en la bifurcación final unos decidieron ir a beber cerveza y otros seis a visitar y beber en la "Font de Matilde", que por cierto es muy buena y fresca.
llegamos al Bar- Rte. a las 14 h. 15', donde dimos cuenta de un buen menú por 10€.
A petición de algúno-os, de como estaba el fondo de reserva (son compañeros que no han asistido a otras rutas que se ha dado de palabra la información), a continuación se detalla:
Fondo anterior:150€ + 10€ pago plaza bus por Manuel Cantero + 5€ aportación inicial de Luis Salvador = 165€ saldo actual del Fdo. Reserva.
Cantidades pendientes de cobro por plazas de autobús:
Del primer semestre: 20€ de Vicente Palmero y 10€ de José Manzanares = 30€
Del segundo semestre: 10€ de Pascual Belenguer y 10€ . . . . . . . . . . . . . . = 20€
Con los fondos que se han ido recogiendo, se han comprado cuatro radio receptores-trasmisores de mucha más potencia que los dos iniciales, y un GPS; en este momento tenemos dos GPS (los dos receptores-trasmisores que inicialmente compramos, están retirados porque uno no funciona bien)
Después en la sobremesa ( momento de hacer propuestas, deliberaciones y acuerdos), se propuso:
a) Crear un club de senderistas para inscribirlo en la Federación; se expuso que lo tenemos todo preparado, incluso los estatutos, obligaciones y trámites a asumir, y se quedó en recabar más información, y ya decidiremos.
b) hacer una aportación de 30 - 40 € por senderista para comprar camiseta o forro polar y incrustar un logotipo (a diseñar ), se quedó que se tendría que elegir color, coste real, y aceptación por todos.
Particularmente tengo que decir que al igual que yo, casi todos tenemos varias camisetas y forros polares, y aparcarlos y no usarlos para ponerse uno nuevo, no me parce lo más adecuado; en lugar de uniformar a los senderistas, pienso que es mejor que cada uno vaya como quiera a su gusto. Lo del logotipo si que seria interesante, y que lo pusiéramos en un sobrero para todos igual. En otra/as sobremesas se decidirá
Saludos
Antonio Giner
*********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME ESTRETS RIU EBRON-EL TORMON-EL CUERVO LO JORN 25 D´OCTUBRE DE 2013

SITUACIO GEOGRAFICA
El Tormón està situat al extrem meridional de la Serra d´Albarrassí a la provincia de Terol i a una alçaria de 1065 metres damunt el nivell de la mar i a 37 kilómetres de Terol, dins d´un paisatge de naturalea agrest i junt a les voreres del Riu Ebró, afluent de Riu Túria. Diu que el nom de riu Ebró, provee de una llegenda en que en época de molta sequera el riu Ebre es quedà sense aigua i tal cosa no va ocórrer amb aquest riu i això va fer que els veïns batejaren el lloc amb lo nom de Riu Ebró. El Tormon compta amb uns quants abrics de pintures rupestres sent el més important el de Les Cabres
DADES HISTORIQUES
Els origens de El Tormón es remonta al Segle Xi, quant el seu Castell formave part de les fortificacions mussulmanes al llarg dels Regnes de Taifes d´Albarrassí i Alpont i va conformar durant ségles un senyoriu independent baix institucions com em el Segle XIII, de l´Ordre de “Sant Tiago”, i el Comte de Cifuentes a l´any1834, constituint-se com Ajuntament autónom i comptant aleshores amb una Mina de Ferro anomenada de Sant Jordi, que abastía a les ferreries de la Serra
DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat
Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Enrique Arocas, Miguel Bañuls,Enrique Bisbal, Paco Borrego,Pepe Boscá,Paco Burgosl, J. Miguel Castelló,Ricardo Cerdá,Jaume Climent ,Pedro Conesa,Jose Vte. Cotolí , Joan Crespo,Luis De Salvador,Angels Del Cerro,Roger Domingo, Miguel Faus, Daniel Ferrer , J.Ramón Gimeno,Antoni Giner, Julio Gonzalez, J. Mª Gonzalez-R,Paco Juliá ,Virginia Leiva,Jose Vte. Lloréns,Miguel Macián, Francesc Martí,Jesús Martí-Belda, José Martinez,Jose Mª Osca,Rosa Pardo, Alfonso Perez,Alberto Peris, Julio Ponce, Juan Rel, Jaime Rico,J.Vte. Tatay,Pepe Verdugo,Enrique Vidal,Carlos Vilches i Jose Mª Zapater un total de quaranta dos senderistes.
Nova jornada amb diferents parades aquesta ocassió amb l´autobús gran i arrivant i batint récords de durada, a les onze del matí a la localitat del Tormón, amb dificulats per travessar l´autobús localitats com Alobras e inclús per a fer maniobres en el Tormón. Donem des d´açí la benvinguda als nous senderistes.
El matí amaneix assolejat amb temperatura d´inici d´uns dotze graus que pujará fins als vint-i dós graus al llarg del día.La ruta es llíneal amb finalizatció a El cuervo ,poble també de Terol.La dificultat es mitjana i la distáncia recorreguda sobre uns 14,500 kilómetres.
A les 11,13 trobem les primeres senyals amb direcció al Salt d´aigüa de Calicanto a 200 metres que es a on anem, al Pont de Fonseca i al Estrets del Riu Ebró a tres kilómetres, A les 11,20 ja estem al Salt de Calicanto i com ja sa fet tard, la gent te fam i esmorçem, amb intercamvi de productes , com vins ,fruts secs i pastissos.
Reprenem la marxa per un sender estret a la vora del riu amb una vegetació amb molt de colorit i espessa amb les aigües cristalines del Riu Ebró.El camí es molt bonic creuant algún xicotet pont sobre el Riu, ara el camí s´estreta i es de pujada i podem vore des de lo alt que el riu va per un congost.
A les 12,34 baixem per unes escales de fusta i al fons observem un Pont Cárstic , que es un pont natural que uneix les dos voreres del riu i que després nosaltres passarem per damunt
Després trobem unes atres escales de fusta que pujem cap amunt.A les 12,44 trobem un senyal que ens indica Baix del Pont i més avant a l´esquerra el Pont Natural de la Fonseca i a la dreta El Tormon que es de a on venim.El paisatge continúa sent meravellós.A les 12.52 trobem indicacions per a anar als Estrets del Riu Ebró i a el Cuervo, que es a o anem.Hem passat també per un tram de pujada a on hi havía que agafar-se d´un cable y uns escalons metálics adherits a la roca, pero sense cap de problema per als senderistes.
Ara ja el sender es més ample i més plá i anem junt al riu.A les 13,13 fem un alt en el camí. I també algún com Virginia es refresca els peus en l´aigüa cristal-lina del Riu Ebró.Continuem la marxa per el sender estret i plé de colorit i verdor i plantes aromátiques com l´espígol o el romer..A les 13.28 passem agarran-se de nou a uns cables de la roca i també per un pontet de fusta que creua el riu, el pont ens adreça a unes escales de fusta de pujada. A les 13,37 trobem uns senyals amb indicació de El Cuervo a la dreta , a l´esquerra als Estrets i a El Tormón i un altra senyal a l´esquerra de la anterior que ens indica a Alobras. Nossatros continuem a El Cuervo.El Cuervo es comunica amb el Tormon per la Costa de Rato, pero no el Rato que vosaltres conegeu.
A les 13,43 trobem un cartell que ens parla de la Sabina espécie del terreny de gran resistència a les condicions adverses. Continuem el camí a El Cuervo i després d´un xicotet descans reprenem la marxa a les 13,58, ara ja per un camí més ample ple de fulles que cauen en la tardor i de molt de arbres com el xops, apareixen el tons ocres habituals en lépoca A les 14,26 trobem uns senyals que ens indiquen els Manantials del Riu Ebró. Continuem el camí i a les 14,34 arribem a ElCuervo,que está a una alçaria de 905 metres
I aixina divisem un penyal en lo alt de El Cuervo. Ací junt a una Font i unes taules de fusta amb bancs , aprofitem per a veure i rentar-se ,alguns es camviem de roba i des de aquest punt agarrem l´autobús que ens portará a la localitat de Torrebaixa en la Comarca Valenciana d´Ademuç, arrivant a les 15,22 a les portes del Restaurant Casa Emilio, a on dinarem el següent Menú per 11 euros . de primer ensal-lada amb formatge o fesols amb botifarra del país, que sustitueix a l´Olla prevista i de segon Lluç amb salsa verda u osobuco, estave tot molt bó segons ens diuen, amb darreries com meló, flam o gelat, beguda a plaer i cafens, solament alguns hem trovat a faltar el típic “cremaet.
Després de dinar a les cinc agarrarem l´autobús en direcció a Valéncia, comentant dins de bús la propera excursió a la població castellonenca de Eslida. També un aplaudiment per al conductor de l´Autobús per la seua professionalitat.
I aixó ha segut tot amics senderistes
Fins a l´altra . Adeu
Francesc
************************************************************************************************************
BREVE CRÓNICA DE LAS RUTAS POR SORIA Y SIERRA DE LA DEMANDA, OCTUBRE DE 2013
El lunes día 14 de octubre, tal como acordamos, a los 8h. 30’ salimos del parking de Alcampo cuatro coches con dieciséis senderistas, - que se relacionan a continuación-, con destino a Soria para recorrer las rutas que fueron explicadas, y acordadas por consenso, en las tres reuniones que tuvimos,-la primera a principios de Julio y las otras dos en Septiembre, a -, para que dentro de nuestros parámetros, fueran las menos dificultosas, -dadas las características de la zona-, y tuvieran un encanto paisajístico maravilloso.
Al medio día llegamos a Soria, donde comimos, en un buen restaurante, platos típicos; por la tarde nos dirigimos para visitar Calatañazor, que es un pueblo típico ý único por la zona, con sus casas con paredes de tablones de madera y adobe; y después fuimos a la Fuentona de Muriel, que por cierto no tenía el encanto de la otra vez que la vi, pues apenas salía agua, después del verano y período de sequia; después nos dirigimos a Vinuesa que es la población cuyo conjunto arquitectónico es el más importante de la Provincia de Soria, allí nos alojamos en el Hostal Revinuesa, donde pernoctamos con media pensión todos los cinco días.
Los dieciséis senderistas, relacionados por orden de inscripción, fueron:
Antonio Giner, José Mª. Gonzalez-Rothvos, Miguel Pia, Julio Ponce, Alfonso Pérez, Mariano Aguilar, Paco Burgos, Jesús Martí-Belda, Juan M. Rel, Federico Guixeres y su esposa Carmen Esteve, José Casinos y su esposa Juana, Juan Crespo , Fernando Aparicio, y Juan Miguel Castelló.. No pudieron venir por problemas físicos Virginia Leiva y Vicente Andreu.
Dado que las cuatro rutas de paisajes y trazado diferentes, de un encanto maravilloso, con sus hayedos, robles, pinos, etc, conforman unos bosques frondosos e inmensos; no las voy a relatar, porque resumiendo, necesitaría más de dos páginas para cada una; el relato y detalle de cada una, lo podéis encontrar buscando en Google, con el título de cada una.
El día 15.- Hicimos la ruta por “El Cañón del Rio Lobos”, esta ruta es muy fácil de andar, prácticamente llana; el tramo con el paisaje más encantador es el de 12’80 km, desde el termino de Ucero, cerca de la ermita de San Bartolomé del convento de los Templarios, hasta el puente de los siete ojos.
Empezamos a andar a la 9h. 45’, en el parking previo a la ermita de San Bartolomé, en cuyo tramo previo y después, en el rio abundan los nenúfares como vegetación propia y diferente de otras rutas de allí; y acabamos a las 14h. 30’, habiendo recorrido entre ida y vuelta 15’25 km.; no hicimos más trayecto porque teníamos provisto comer pronto en el restaurante, para luego dirigirnos al Monasterio de Silos y escuchar el canto gregoriano de los monjes, a donde fuimos después de comer en Casa Julio en la población de Casarejos, que por cierto la comida fue muy buena y abundante, hasta el punto que algunos no pudieron acabársela, y el precio del menú de 10€.
El día 16.- Subimos en el coche hasta el parking de la “Laguna Negra”, e iniciamos la ruta “Pico Urbión desde la Laguna Negra y nacimiento del Rio Duero”; esta ruta con un desnivel de 640 m., esta ruta la teníamos prevista como la más dura, por eso se propuso llevarse la comida, para descansar, disfrutar de la zona, y no agotarse físicamente, por volver de inmediato para comer en el restaurante; menos los cuatro últimos relacionados como asistentes que iniciaron el regreso al llegar al punto del desvío para ir al nacimiento del Rio Duero,- estábamos a 2.150 m. de altura-, por lo que hicieron 800 m. menos que el resto. Iniciaron de inmediato el regreso, por lo que acabarían bastante agotados. Los doce restantes llegamos al nacimiento del Duero, que es un paraje diferente a todo lo demás, -parece que estas en los albores de la creación del mundo; al regreso del nacimiento del Duero, como había niebla, seis decidieron quedarse descansando y esperar a que los seis que decidieron subir al pico bajaran; subieron al pico Urbión: Miguel Pia, Alfonso Pérez, Mariano Aguilar, Paco Burgos, Jesús Martí-Belda, y Juan M. Rel; los cuales ascendieron unos 78 m más, e hicieron 1 km. Más.
Cuando bajaron nos pusimos al resguardo de unas grandes piedras, pues hacia viento y fresco, descansamos y a las 14h. 30’, iniciamos la comida de los bocadillos y demás complementos que llevábamos. Alimentados y con las fuerzas recuperadas, iniciamos el regreso, llegando a los coches a las 17 horas. De regreso visitamos Salduero, llegamos a Vinuesa y después de asearnos, la mayoría visitamos sin luz solar Vinuesa.
Los que subieron al Pico Urbión hicieron 12’40 km, loa que se quedaron esperando después de ir al nacimiento del Duero, hicieron 11’40 km, y los cuatro que se marcharon a comer al restaurante hicieron 10’60 km.
Día 17.- nos dirigimos al Monasterio de Valvanera, para hacer la ruta “Barrancos de Valvanera –Bco. Velilla y Bco. del Cristo”, esta ruta discurre por el Valle de Valvanera, y el autor del lbro la monta circular enlazando el Bco. Velilla con el Bco. del Cristo y Rio Valvanera. Esta ruta cuando se detalló en la primera reunión de septiembre, al igual que la del Pico Urbión, se propuso para hacerla sin agobios y disfrutarla, llevarse la comida para el medio día
Al ir nos equivocamos en un desvío de la carretera, y nos costó media hora más de la 1:30 h. prevista, y como a propuesta de Juan Crespo, se decidió no llevarse la comida del medio día, y comer en restaurante, por cierto que comimos muy bien por 12€ en la Venta de Goyo, no hicimos la ruta completa; después de visitar el Monasterio, iniciamos la marcha todos desde el Santuario por la orilla del Rio Valvanera, ida y vuelta, 9 km. ;este paraje es una maravilla, el conjunto que forma el rio con el bosque de hayedos, musgos, líquenes, etc.,.
Y ocho: Antonio Giner, Paco Burgos, Juan Crespo, Julio Ponce, Alfonso Pérez, Mariano Aguilar, Juan M. Rel y Juan M. Castelló, decidieron intentar llegar a la cascada del Bco. Velilla, pero llegado a un punto de referencia, que era una casita de pastores, y observando en el mapa lo que nos faltaba por llegar, y dada la hora que era, desistimos y regresamos al Santuario para unirnos al resto, este grupo hizo 2 km. Mas que el resto; y nos marcharnos todos a comer al restaurante, a donde llegamos a las 15h. 30’.
De regreso, los 12 que no habíamos visitado Covaleda, paramos para recorrer el pueblo, y que para mi resultó un pueblo corriente, sin algo especial que destacar, lo que si tiene es grandes bosques de pinares.
No pudimos recorrer hasta la cabecera del Rio Valvanera, esto y el no haber hecho todo el recorrido del Cañón del Rio Lobos, además de otras rutas, y buena comida, es motivo suficiente para volver otro año.
Día 18.-Juan Crespo, Fernando Aparicio, José Casinos y su esposa Juana, decidieron y nos comunicaron la noche anterior que ellos habían decidido no hacer la ruta, iniciar el regreso a casa, aprovechando la vuelta para hacer visita alguna población, comer en Albarracín, y regresar a casa.
Los doce restantes nos dirigimos al punto de inicio, a donde llegamos a las 9h.15’, para hacer la ruta “El Rio Razón –cascada y hayedos-“., esta ruta de 15km, la hicimos más corta para acabar antes y evitar el tramo de mayor pendiente, para lo cual cogimos un atajo por un cortafuegos; esta ruta que se inicia cerca de la cascada, el primer tramo del bosque es de pinos,- donde abundan gran variedad de setas y rebollones-, luego de robles, y al pasar por el cortafuegos a la otra parte es un bosque de hayedos; acabamos a las 14h.15’, porque nos entretuvimos haciendo muchas fotos a las setas, bosque,y cascada. Esta ruta también tiene un paisaje encantador. Este día recorrimos 11’26 km. .
De inmediato nos dirigimos al Hostal a ducharnos y comer; como teníamos las bolsas de viaje preparadas, de inmediato iniciamos el regreso hacia Valencia, donde llegamos as 9h. 45’, después de haber recorrido desde que salimos, 1.362 km. en coche.
Saludos y hasta la próxima
Antonio Giner
*********************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME ALBORACHE-ALBORAIG- RIU BUNYOL LO JORN 18 D´OCTUBRE DE 2.013
SITUACIO GEOGRAFICA
Alborache-Alboraig, es troba situat en lo alt de un tossal a 320 metres d´alcária en el marge dret del riu Bunyol o”Chico”, al que van nombrossos barrancs i afluents en un paisatge de carácter abrupte i pintoresc, sent la major alçária una franja de terreny estreta i allargada que arriba fins a les estribacions de la Serra de Dos Aigües.
Es pot accedir per la A-3 ,eixida de Bunyol i la CV-415 a uns quatre kilometres
. DADES HISTORIQUES.-
Alboraig va ésser una població rellevant durant la dominació árab i va rebre el nom de “Al-burávj”, que vol dir “La Torreta”, en honor a la torre islámica que la presidía, que font destruída per els avatar bélics patits pel municipi.De fet, durant la Guerra de les Germaníes fou arrasada pel Duc de Sogorb.
Fou conquerida als árabs al 1245 per Roderic de Linassa, al servici de En Jaume I, nombrossos moriscs romangueren en aquesta població fins a la seua expulsió. Quedant la població reduida a la mitat. Aleshores va ésser quant Alborache va obtindre la seua escriptura de Carta Pobla de mans del Comte de Bunyol amb el nom d´Alboraig.
Després la situació de mesquinesa provocada al llarg dels Segles XVII i XVIII, per l´opressió dels Comtes de Bunyol es va incorporar per Reial Decret de 1836 a la Corona, Alboraig i els demés pobles del Comtat
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han accompanyat :
Amparo Aparisi,Paco Borrego, Pepe Boscá,Enrique Bisbal, Manuel Cantero, Luis de Salvador,Angels del Cerro, Roger Domingo,Gonzalo Gomis,Miguel Macián, Julio Marin, Francesc Martí,Vicente Martí, Jose Martinez,Agustin Munilla, Roberto Pérez, Jesus Silvestre, Enrqiue Vidal i José Mª Zapater, un total deneu senderistes.
Nova jornada senderista amb apléc junt al l´Estació de servici El Pont en la A-3 eixida 337, no com em digueren per @mail , la 327, a les 8,00 hores, en direcció Alborache-Alboraig
Sobre les nou del matí arribem a Alboraig amb un día assolejat amb alguns núvols i temperatura d´inici de 17 graus amb un suau vent fresquet, després la temperatura anirá pujant a més de 22 graus.Del punt d´inici es portará un cotxe al lloc de finalitatzció per a la tornada amb els conductors dels altres vehiculs, portar-mos per a no tindre que pujar, tot el llarg poble d´Alboraig fins als Restaurant “ Abetos”.
Després d´un xicotet escalfament i baix el comandament del guía de hui, Roger Domingo, per absénscia d ´ Antoni Giner que amb un grup de senderistes están passant uns dies a Soria.
Iniciem la marxa de la ruta que será semi-circular de uns catorze kilómetres , teoricament fácil, amb algunes complicacions i relliscades amb camvi de sentit per Roger Domingo en comparança a atres vegades que havien fet la marxa en sentit contrari.
A les 9,20 trobem un panell amb indicacions dels Senders d´Alboraig el SLV -31 i PTV-192 i amb algunes explicacions de Roger als nous senderistes, sobre el colors dels senyals del Sender Groc i Blanc per al Sender de Xicotet Recorregut i Vert i Blanc per als Sender Locals.El camí es ample i bó que després es fá més estret.Al fons a la dreta podem vore la antiga Cimentera de Bunyol
A les 9,42 trobem senyals amb indicació del SLV 31 de 20 minuts a la Cova “La Paloma” I 30 minuts al Naiximent Riu “Juanes” i prenem l´ esquerrá que es a on anem . En sentit dretá aniriem per l´Alberg Actio i el “Toll (charco)” Blau. Estem apropant-se a la Cova pero abans hagueren uns dubtes per el camí a pendre.I Roger Domingo i algún altre com Macián han explorat el terreny tornant arrere per a anar per el camí correcte.
Ja estem a prop de la Cova amb una xicoteta dificultat per a pujar una feixa ( bancal), que amb Cantero i la seua corda i altres senderistes fará que pujem tots a l´explanada davant la Cova, aprofitan el lloc per esmorçar,hui si que les provisions de ví, fruts secs, pastissos i cafens han complit les expectatives
A les 10,45 reprenem la marxa per a visitar la Cova , es el molt gran. Hi ha també una bassa , que segons ens diuen fa anys era molt més gran , a més com ultimament la mancança de plujes fa que el volum de cabdal siga menys i la sequetat molt major..
Continuem el camí ara son les onze i el camí es de pujada, trobant un cartell a la Ruta de L´Aigüa, També un senyal amb dirección al Alberg de l´Ivaj.Ara el camí está estretant-se i de baixada amb molta vegetació, amb alguna relliscada que altra, com la de Jose María Zapater que baixá com un tobogá per un terreny arenós i esbarós. Hi havía que agafar-se de les les branques dels arbustes , encara que algún estave sec com si passá a Amparo , pero afortunadament no passá res a ningú.
A les 11,25 trobem la una gran bassa del riu , en la que hi han alguns peixos amb ses aigües prou netes de color vert. Continuem la marxa ara per un camí més ample,trobant a les 11,47, la indicació a l´esquerra del Charco-Toll de “Mañan” que es de a on venim i a la dreta ens indica el Mirador que es a on anem, s´acostem al Mirador, encara que crec no es veu gran cosa. Reprenem cap amunt del Mirador al camí ample entre pins i a les 12,05 trobem el senyal de la Cova del Turche, arrivant a la Cova , hi ha una gran bassa i una Font a on prenem suministres d´aigüa i alguns com Cantero aprofiten per a donar-se un bany, els atres descansem a l´área que hi ha, amb taules i bancs de fusta.
A les 12,30 ja estem caminant per un camí ample amb vegetacii després creuem la carretera i trobem uns senyals amb indicació de l´ Alberg rural Actio a 20 minuts, la ruta dels Molins i la Font de la Mesquita. A les 12,48 estem inmersos en les voreres del Riu Bunyol, en un camí estret plé de canyes , d´aspecte pantanós, que pareix la “Jungla” del Vietnam, junt als canyes trobem algún magraner silvestre amb les seues magranes penjant dels arbres, i aixina a quasi l´una arribem a la Font de la “ Mesquita”
Continuem per les voreres del riu i apleguem a on hi ha un antic Molí restaurat, crec ques es diu Molí de Galán, el Riu sa fet més ample amb un xicotet estany, en el que podem vore uns quants ánecs dins de l´aigüa, nosaltres vorejem el riu perque hi ha un vallat de dubtossa legalitat que en un moment no ens permet continuar per la mateixa vora, tallant la servitut de pas que segur que existeix i tenim que creuar a l´atra banda -
A les 13,20 arribem a un panell que ens indica que estem a les portes del Molí anomenat “Guarro”, que era el nom del propietari el Mestre paperer, Bernat Guarro Tort que va demanar al 1853 permís per a contruir-ho al MInisteri de Foment i per el día es feia la pasta per al paper i per la nit es produía energía eléctrica,malgrat totes les cinrcunstancies va ésser al 1856 quant es va obtindre el permís definitiu están produint energía eléctrica fins a l´any 1930 i des de aquell any está en estat ruinós.
Continuant el camí i després de travessar el Riu Bunyol per diferents pontets, arrivem a les 13,22 al lloc anomenat “Charco” Blau.En la zona hi ha plantes com les Alges,també molses i falgueres amb una varietat autóctona com el “Culantrillo” que viu a les zones de humitat alta. També hi ha especies animals com insectes coneguts com els “sabaters”,mol-lusques com la “Menlanopsis Dufurt” iel “Theodoxus fluvialitis” i alguns crustacis com els carrancs.
També sobre la 1,30 hem passat per l´Assut de la Llum amb estructura original del Segle XV, que dona nom al Moli de la Llum, dedicat en principi a la molturació i posteriorment des de 1909 a Molí de Llum, que abastía als nuclis d´Alboraig, Macastre i Yátova i també abastía a les serreries de les ultimes poblacions anomenades. Actualment es propietat privada i es el millor conservat de tots els molins de la Ruta i amb aquest molí acabem la Ruta dels Molins que Iniciarem amb el Molí de Galán.
Després d ´ arribar a la carretera d´Alboraig i creuar el Pont sobre el riu Bunyol arrivem a Alboraig a una plaça amb un font en la que esperem que porten els cotxes per a anar al Restaurant “ Abetos”, a l´entrada de la població.
A les dos i mitja estem dispostos a dinar el menú de 9 més un euro , quedant tota la gent encisada amb els plats,( amb entrant de ensalada,de primer plat Arroç al Forn, Macarrons Bolonyesa,o Crema de Boletus i de segon Cuixa de pollastre al forn,Llomello plantxa ,Sépia Romanessa o Potetes de xipirons arrbossades) amés begudes sense que faltara de res i les darreries amb ampla varietat com carabassa , pinya natural , flam de la casa, gelats etc i cafens incloent el típic cremaet de ró i poc abans de les cinc ja estem als cotxes per a els 44 kms que ens separen de Valencia ciutat.
Acó ha segut tot, amics senderistes
Fins a l´atra. Adeu
Francesc
************************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME AL NAIXIMENT RIU TUEJAR(TOIXA) LO JORN 4 D´OCTUBRE DE 2.013

SITUACIO GEOGRAFICA
Tenim accés a la població des de Valencia per la Autovia a Lliria CV-35 i des de Utiel per la CV-394.Tuéjar enclavada dins de la Comarca dels Serrans a una alçária de 600 metres
Les muntanyes de Tuéjar-Toixa ,formen estribacions secundaries de la Cordillera ibérica, que penetra a Valencia per Conca i Terol amb topografía molt accidentada , la part esquerra del marge del Túria está consituída per les estribacions del massís del Javalambre que entra a Valencia per les Serres de Tortajada i el Sabinar i la parte dreta del riu Turia la conforma les estribacions de la Serranía de Conca
El territori té innombrables barrancs que están pels rius Túria i Tuéjar-Toixa amb ses aigues cristalines amb un tros de fértil horta.
La flora está composta principament per pí carrasc”pinus halepensis”, també trobem, el pí roden l´alber(álamo) blanc, el xop negre entre atres. I en quant a la Fauna integrada per les rabosses, els porcs senglars ,el cérvols etc. I com a aus tenim als voltors
. DADES HISTORIQUES.-
Encara que no es possible determinar l´oritge de la població exactament, es varen trobar des de destrals de sílex fins a restes ibérics, monedes romanes i cerámiques árabs, tenint em compte tots aquestos els asentamenta més antics daten de la Edat del Bronze.
Tuéjar- Toixa adquerix la seua condició com a poble per l´Atorgament de sa Carta Pobla per la vidua de Pere de Jérica, senyor feudal dels territoris. Després Pere IV d´Aragó en 1370 ,ordena la repoblació de la Vall del riu Tuéjar.Toixa amb cristians, després de l´expulsió dels moriscs i a partir de la Carta de la població es un lloc de cristians vells
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han accompanyat :
Mariano Aguilar, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Pepe Boscá,Manolo Bermejo,Enrique Bisbal, Paco Burgos, Manuel Cantero, Juan Miguel Castelló, Jaume Climent, Pedro Conesa, Roger Domingo, Antoni Giner, Jose Mª Gonzalez,Federico Guixeres,Miguel Macián, Julio Marin, Francesc Martí,Jesus Martí-Belda,Agustin Munilla, Alfonso Pérez, ,Julio Ponce, Juan Rel i José Mª Zapater, un total vint i quatre senderistes. Es continúen incorporant-se nous senderistes com José Bosca i Miguel Macián.
Nova jornada senderista amb apléc junt al Casino de Valencia del 8,00 hores, en direcció a Tuéjar,arrivant al punt de eixida a les 9,30 hores
La marxa de hui encara que en principi era llíneal es va cambiar per una ruta circular de 16 kilómetres,passant a ésser de dificultat mitjana baixa a mitjana.
Hem partit amb temperatura de 16 graus que arrivarán als 27 a la fí de la marxa amb un dia prou assolejat.Mentres estaven dinant ha caigut un xaparró , sense enterar-mos de l´aigüa en el curs de la marxa malgrat totes les previsions de pluja.
Hem iniciat la marxa des de l´Assút de Tuéjar,a on hi ha un área recreativa amb font, taules i seients de fusta i un pont que creua l´Assut, la alçária del lloc es de uns 450 metres i arribarem als 1020 metres en un lloc anomenat , l´observatori de la Bona Llet , encara que el geni del garda per alguns indicava el contrari.
Al poc de eixir trobem a les 9,41 una de les poques senyals que ens indica el lloc de Corrals de Silla amb Pintures rupestres, continuem per un camí ample i ben habilitat i creuem el riu per un pas de pedres.
Sobre les deu arrivem als Corrals de Silla a on están les Pintures Rupestre , darrere de unes reixes que dificulten la seua observació, en unes coves.
Continuem pel camí que va en pujada constat i trobem un senyal que ens indica el Nevero i un panell que parla sobre els Corrals de Silla.
A les deu i mitja trobem un lloc per a esmorçar , amb el habitual intercamvi de productes encara que hui ha faltat alguna provisió.Vint minuts més tard reprenem la marxa i trobem un senyal que ens indica per una banda el camí del Naiximent del Riu Tuejar per l´altra el Barranc del Frare i per l´atra el Camí del Nevero
Continuem la marxa i obrservem que en alguns llocs el Barranc hi ha alguna bassa d´aigüa pero es nota que no ha plogut i el terreny está prou sec.
A les onze podem vore en lo alta d´una muntanya un grup de voltors que volen en circul, es moment de fer alguna fotografía.Ara el camí encara que es bó es de pujada constant i es nota que l´increment de la alçária es constant. Moments abans hem tingut camvi de ruta a proposta per l´Intendent Roger Domingo en contraposició al Coordinador Antoni Giner i es possem en mans del Guía de Fernando Aparicio i el seu GPS
Pujant arribem a les 12,25 a la cota més alta de 1.020 , en el punt a on es troba l´Observatori de la “Bona Llet” i Alfonso Perez parla i pregunta al garda del Observatori qui no li convenç massa amb les seues respostes.
Al Cim , prenem el camí de la dreta que ens portara al lloc de eixida.Al cim fem la foto de grup, també es un lloc amb meravelloses vistes des de él que podem vore diferents poblaciones com Titaigües, també al cel podem vore un núvols negres que més tard portaran la pluja alhora del dinar.
Ara baixem per un camí quasi tot de baixada i més estret . El camí es bonic amb matolls verts i pins.De quant en quant fem un alt al camí amb un xicotet descans.
A les 13,30 el camí es torna més estret amb més inclinació i en el darrer tram més pedegrós i dificultós, i es produix alguna que atra reslliscada com la de J. Miguel Castelló amb una xicoteta cura, pero sense consequencies greus.També hi ha que dir que la senyalitzatció del camí es més bé escasa.
Aixina sobre les dos retrobem el Barranc deixant el sender i arribant al camí d´inici creuant un atra vegada el riu i arrivant a la Font i al Area Recreativa de l´Assút del Tuéjar a les dos i quart. Açí la gent es neteja en la Font o en l´Assut inclús alguns es banyen parcialment o prenen el bany.
I des de açi amb els cotxes anem a Xelva , al restaurant el Neutral a on per 10 euros , dinem les diferents opcions i plan com Olla de Poble o gaspatxo de primer plat i de segón bé vedella, o braó de res amb creïlles, abadejo o bacallat a vasca o bé embotit amb ou i creïlles, amb darreries , caféns o cremaets, hi havia bon surtit i en general la gent quedá satisfeta.
En la sobretaula els parlaments de Antoni Giner i la recaptació de les dos quotes d´inic dels nous.També es parlá sobre el proper viatge d´alguns a Soria, de la propera mrxa en aquesta setmana atípica per les festivitats del Nou d´Octubre i el Pilar.També va pendre la paraula Roger Domingo i les seus matissos. I aixina donem per finalitzada la jornada senderista i reprenim viatge de tornada a Valéncia.
I aixó ha segut tot amics senderistes , que passeu bon pont o aqueducte festiu.
Fins a l´atra. Francesc
******************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME A CH(X)ULILLA LO JORN 27 DE SEPTEMBRE DE 2.013

SITUACIO GEOGRAFICA
Ch(X)ulilla, Municipi situat a 60 Kilómetres de la Ciutat de Valencia,per l´Autovía de Lliria CV-35 i després per la CV-394, i enclavat dins de la Comarca dels Serrans i a una alçária de 400 metres damunt del nivel de la Mar .
La població es troba a la faldeta de un alt promontori, dominat per un antic Castell árab, torreons i murades del costat de la població i per l´altre costat, el Congost del Túria que el fa inexpugnable.
La major part del terme se estend sobre terreny cretaci.En aquest altiplá ,l´erosió del riu Túria ha creat una Corbella i un Salt de 160 metres de profunditat i 10 metres de amplaria. La vegetació formada per pinars de la varietat de carrasques i bosc baix mediterráni. En quant a Fauna podem trobar ,perdius, conills, llebres, rabosses ,porcs senglars entre altres i també barbs i truites a l´aigüa del riu.
,
DADES HISTORIQUES.-
El primer poblament esta datat al primer mil-leni abans Crist. Sa trobat un destral calificada com del Neolitic en el Sufruto. També vestigis de l´Edat del Bronze en la part superior del Mont del Castell.
Durant l´Edat de Ferro, es produeix l´expansió de poblats ibérics.Amb la romanizatció, alguns poblats s´abandonen i altres baixen al Plá. El Mont del Castell, es manté com a “Castrum”. Les arrels del topónim Chulilla-Xulella-Iulella tenen carácter pre-islamic.
Aixina es va conformar l´estructura, derivant en el distrit dependent del “hisn” Castell islámic de Xullella. I la relació Castell-Riu, va establir a lo millor des de el romans un sistema de regadiu des de l´Assut, anomenat el “El charco “ Blau.
Arribem al 1238 i després de la conquesta de Valéncia pel rei En Jaume I, Chulilla entra en el mond cristiá.Encara que Zayd Abu Zayd havía entregat el Castell i la Vila junt atres territoris. En Jaume I ,al 1248 va donar a Pere Escrivá, de forma vitalicia el “castrum et villam de Xulella” .
Després de Senyoriu militar , al 1274 instituixen la Baronía de Chulilla,incloent Llosa i després des de el 1300 a el Villar ifou entregada al Cabilde i Bisbe de Valéncia. També va ésser ocupada per el cavaller Guillem de Reixac, pero fou restituida un altra vegada al Bisbat, pel rei Jaume II
Al 1331 i davant els atacs dels cristians a les moreries, es produeix l´abandó mussulmá.En 1340 Pere IV d´Aragó, atorga una Carta Pobla,portant nou pobladors , de Lleida i Navarra.Al 1379 es reforça el Castell, per la Guerra davant Castella, per ésser un lloc fronterer de 1356 al 1365
Durant les Guerres Carlistes es desentrotllaren cruentes batalles a la vora de la població.
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han accompanyat :
Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Manolo Bermejo, Paco Burgos, Manuel Cantero, Juan Miguel Castelló, Jaume Climent, Pedro Conesa, Angels del Cerro, Roger Domingo, Antoni Giner, Gonzalo Gomis, Jose Mª Gonzalez, Jose Vte. Lloréns, Julio Marin, Francesc Martí, Alfonso Pérez, Roberto Perez,Julio Ponce, Juan Rel ,Jesus Silvestre, Enrique Vidal i José Mª Zapater, un total vint i trés senderistes.
Nova jornada senderista amb apléc en front del Palau de Congressos a les 8,30 hores , en direcció a CH(X)ulilla, a on arrivarem sobre les 9 del matí amb temperatura de eixida de 17 graus.
A les 9,11 minuts en el estacionament a on deixem els cotxes, es fan els exercicis e escalfament. Iniciem la marxa i trobem no més eixir un panell de Fusta que ens indica , els sender de Chulilla, més avant trobem a les 9,26 hores un altre Panell, que ens indica el Paratge natural del “Los Calderones”, per el que van els senders riu Turia amunt fins a l´embassament de Loriguilla, recorregent el profund congost del Riu Turia ,també conicideix amb la Ruta dels Pantaners per el que anaven els obrers que participaren en la construcció del Pantá.
A les 9,26 trobem un senyal, que ens indica El Sender SL 77 i estem a 4 kms del Embassament de Loriguilla i a 790 metres de “Los Calderones “ i “Las Hoces del Turia”.
Camimem per un sender que bordeja el Riu Turia amb meravelloses vistes al fons.A les 9,44 trobem una indicació em la que ens indica 421 metres fins als ponts penjats i 3300 fins al embassament de Loriguilla. A les 9,51, les mateixes senyals amb 2.950 metres fins al embassament i 71 metres fins als ponts, ja estém al costat dels ponts. Es trobem després en unes escales de pis d´adoqui, i pasamans de fusta.
A les 9,54 arribem al primer pont penjat, es fem la clásica foto de grup i continuem per el sender fins al altres ponts amb vistes del Congost del Turia, també abans hem vist a lo alt alguna cabra montesa
A les 10,04 un cartell de “los Calderones”, ens parla i podem vore una foto de 1922 amb el traje típic de un Gantxero o “Maderero”, amb el seu gantxo amb la misió de baixar els troncs de fusta per el riu Túria fins a Valéncia.
Continuem per el sender ,també hi ha una zona de canyars i arribem a una lloc am pedres que aprofitem per el esmorçaqr amb intercamvi de productes típics com begudes, fruts secs i pastes. Després de 25 minuts continuem la marxa i a les 11,13 minuts estem a 1000 metres del Embassament, arrivant a les 11,24 , després de un descans i de pendre les fotografíes al grup, reprenim el camí de tornada , en principi hi ha dubtes si anar per d´alt o tornar per el mateix camí de anada , finalment es prenem la decissió de tornar per el mateix camí d´inici.
Abans hem vist les senyals del Sender PR- CV 77, a nostra detra que indiquen les Pintures Rupestres a 4,7 Kms. I 1 hora 32 minuts i Ch(X)ulilla a 5,3 kms i 2 hores cinc minuts de durada, nosaltres hem agafat el camí de l´esquerra Ch(X)lilla cinc kms.
A les 12,38 ja estem passant atra vegada per els ponts penjats damunt el Túria. Després d´alguns xicotet descáns sobretot després de pujar les escales amb escalons elevats. Tant a la anada, en que trobarem a algú caminant amb gossos per camí, com ara a la tornada ,també hem trobat a tres o quatre persones juntes , entre elles una ,segons digueren una dona de més de vuitanta anys ,questió que mereix un aplaudiment.
Aixina arribem, a les 13 hores a la senyal que ens indica 955 metres per a Ch(X)ulilla PL La Baronía a l- esquerra i agarrant la senyal de la dreta a 280 metres tenima El Atic , en la ruta dels Pantaners.
Finalment a la una i vint estem a on están estacionats els vehiculs.
D´ aquesta manera el grup arriba a Ch(X)ulilla i açí es produeix una escisió per una banda el Grup amb Cantero,Castelló,Climent,Giner, Rel, Vidal i el que escriu, sense fer molt de cas a Bermejo, anarem al “Charco” Blau, el camí no estava en bones condicions pensant que alguns ja no portaven les botes de Senderista, a la fí alguns del grup es banyaren a la “Xarca” o ens mullaren els peus i cap, l´aigüa aparentament estava neta pero al remoure l´aigüa fea una miqueta de pudor a tarquí, la questió es que ferem uns cinc kilométres més i amb un sol de cástic que des de la mitat del matí, arribaba la temperatura quasi als 29 graus.
Atre grup més llestos es quedaren a la població a pendre cervesses o quasevol refresc, com Amparo,Angels,Jesus, Lloréns i Bermejo i Roger,que per cert segons font ben informades va tindre una xicoteta relliscada , sense cap de consequéncies i a lo millor va ésser el terreny el que va patir
I un últim grup pujá al Castell, Xema, Conesa,Gonzalo,Alfonso, amb el dubte de si anaven també Julio Ponce, Aparicio, Jose Maria i Julio Marin, que han fet 1,3 kilómetres més en la pujada al Castell i aixina sobre les tres menys quart de la vesprada estem a la població de Llosa del Bisbe per a dinar al Restaurant Casa Anselmo .
Al restaurant , a on per 10 euros poguerem menjar de primer ,l´Olla Xurra, Arroç al Forn o Menestra de Verdures i de segón LLomello amb creïlles, LLuç arrebossat o Bacon amb Ou i creïlles sense botifarra o llonganisa, amb darreries com gelat, flam etc ,sense faltar tot tipus de beguda ,sempre hi ha una zona de més “borratxos”. A més caféns, crémats no , “Carajillos quemados” i simpática cambrera romanessa.
A la sobretaula el Coordinador General Antoni Giner va tindre unes paraules dedicades a la propera marxa i qüestions de carácter general
Aixó ha segut tot amics senderistes
Fins a l´atra
*********************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME A LA MUNTANYA DE CULLERA LO JORN 20 DE SEPTEMBRE DE 2013

SITUACIO GEOGRAFICA
El municipi de Cullera esta situatada a la Comarca de la Ribera Baixa i junt al riu Xúquer per quina localitat finalitza el seu recorregut a la Mar Mediterránea. Cullera está comunicada amb la Ciutat de Valéncia per la Ap-7,la N-332 ara Autovia.futura A-38, i per la Carretera Natzaret-Oliva, la CV-500
L´única elevació es la Muntanya de les Rabosses (233 metres d´alçaria),darrera estribació del Sistema Ibéric, a on antigament hi havia quantitat de conills i rabosses. Seguint més cap amunt trobem la talaia.antic Castell mussulmá reformat pels cristians amb una xicoteta Església en la actualitat. A la part Nord de la Muntanya en un racó trobem la Bassa de Sant Llorenç, un estany rodejat de canyes amb la fauna autóctonoa del Parc Natural de la Albufera. A la part Sud del terme es troba una llacuna anomenada l´Estany que concluix a la Mar, es lloc de Pexca habitual. En front de Cullera hi ha un xicotet illot anomenat la Penyeta el Moro
DADES HISTORIQUES
La ciutat de Cullera es va identificar antigament com Sucro, anomenada com Sicana abans la colonizatció Romana, amb mostres de que fou poblada des de fa més de 25.000 anys .segons els restes trobats a la Cova de Volcan que pertenyen al Paleolitic Superior.També hi ha molts llocs, que ens transladen a periodes com el Neolitic o l´Edat de Bronze
El nom de Sicana.apareix en textes del Ségle V abans Crist. Una vegada establits els Romans la batejaren amb el nom de Sucro tant a la ciutat com al riu
Segons estudis confirmen que els Gregs , la anomenaren Sicana i els romans Sucro Oppidum, que es situaba en lo alt del Mont de Cullera o Mont de les Rabosses.
Segles més tard amb l´ocupació musulmana s´anomena Colla-Aeria( Cim Alta) i mes avant pren el nom de Cullera, tenint una transformació tant económica ,amb els regadius i nou metodes de cultiu, com la vessant social.
Al “Cantar del Mío Cid”, apareix la localitat amb el nom de Gujera. Durant la reconquesta portada per el Rei En Jaume I, es va intentar conquerirla al 1235 , no sent possible i es va tindre que esperar a l´any 1240 amb la capitulació de Valéncia.
Al 25 de Maig de 1550,el corsari berberisc Dragut, en un asalt a la Vila, va obtindre un important botí de ben i cautius,quedant despoblada la Vila durante décades.
Felipe II va construir un conjunt de torres defensives de la que perviu la Torre del Marenet
A la part elevada es troba l´antic Castell mussulmá reformat pels cristians ,troban-se ara el Santuari, restaurat a inici del Segle XX amb la seua Església. Hi a un fort en la part més eelvada que data de l´época Carlista.
A Septembre de 1911, tingueren els coneguts “Sucessos de Cullera”, en el que Un Jutge , un Algutzil i un secretaria actual amb prepotencia e irresponsabilitat, foren assesinats per gent de la Zona.
Durant la Guerra Civil española , es forma una colectivitat ugetista i altra anarquista, mes tard la Germandat Sindical, sent una forma de neutralitzar al Moviment Campesí,passant després `per el desenrotllament de formules cooperativas.
Durant els anys 60 del Segle XX, ha viscut gran expansió degut al turismo amb els beneficis i problemes que comporta,fins als nostres dies
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA:
Hui ens han acompanyat:
Mariano Aguilar, Amparo Aparisi,Paco Borrego,Manuel Cantero,Jose Casinos Enrique Climent,Pedro Conesa,,JoanCrespo,Roger Domingo,Antoni Giner,Jose Mª Gonzalez,Jose Vte. Lloréns,Julio Marin, Francesc Martí,Agustin Munilla , Jose Mª. Osca, Alfonso Perez. Julio Ponce, Juan Rel,Vicente Tatay,Pepe Verdugo,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater, un total vint i trés senderistes.
Salutacions a Vicent Andreu per a que es recupere de la malaltía
Nova jornada de reobertura de curs senderiste amb aplec a les huit front Hotel Albufera en Pista de Silla . EL jorn es pressénta assolejat temperatura de 18 graus de inici, posteriorment pujará fins a uns quasi vint i nou graus, en alguns moments ha bufat un suau vent de Llevant
La marxa de hui es del tipus circular irregular i el recorregut consta de quinze kilómetres aproximadament.L´hora d´inici es la de les nou menys quart i finalitzatció dos menys quart amb el comandament del guía Jose Mª Osca el”tigre de la Ribera Alta”, catalogada com ruta de carácter mitjana baixa
Començem a les nou menys quart des de la porta de Cementeri de Cullera desixant els cotzxes davant del mateix i rodejant el Cementeri anem punjant per un camí que va junt una molt bona tanca de `protecció per a desprendiments del poble antic de Cullera anomenat El Raval.
La pujada es suau per constant i tenim sort de que quasi fin al Castell es dins de l´ombra la qual cosa sa agraeix.
Hi ha que dir que quasi al inici en una xicoteta baixada varem necesitar la col-laboració de Manel Cantero i la seua corda per a baixar amb més seguretat.
Continuem cap amunt fins a arribar al camí empedrat en zig zag que puja de la població fins al Castell, fem un alt en el mateix i rodejant-lo, continuem pujant, al costat de la seua murada continuem pujant per un camí de roques i amb molts de pins i matolls
I aixina arribarem sobre les 10,30 del matí a la antiga Torre Vigia del Castell, a on esmorcem amb intercamvi de begudes, fruites i fruts secs i pastes etc.
Al costat de les runes podem vore unes antenes i també hi ha un tallat sense protecció i perillós .Després de esmorçar i passada mig hora reprenem la marxa camí de L´Observatori Meteorológic i el Vértex Geodésic, ara el camí es de baixada i a l´esquerra en un tallat podem vore les lletres indicatives del cartell de Cullera que es veu des de la Autovía o Carretera, aixina cap amunt ja en el sol que ens pega fort arribarem junt a les Instal-lacions Meteorológices amb les fotos del grup.Podem vore també a l´esquerra les vistes de l´Assut de la Marquessa i el riu Xúquer i més avant vorem la Bassa de Sant Llorénç
Una vegada coronat el cim reprenem la marxa pel sender PR-CV-336, per un camí amb baixades i pujades ,algo pedegrós i sense poca vegatació fins a la zona del Far, a la dreta hem pogut obtindre panorámiques de la Mar Mediterránea amb algunes monstruoses construccions de Cullera.
Continuem fins a arribar prop del Far de Cullera baixant per unes escalinates de pedra fins arribar al Passeig que venint del Far arriba a la Platja del Dosser o dels Alemanys,observant la platja amb ses fines arenes i agafant un camí paralel a la platja . després el sender continúa entre alguns camps de tarongers ,passant al costat del Sequiol de Sant Llorenç ens portará a travers del Primer “Collado”, a la Carretera Natzaret-Oliva. Al fons obersevem un montícle i damunt es troba l´Ermitori de Sant Llorénç. Després i per dins de l´Urbanizatció Bonavista aplegem de nou a la porta del Cementeri , lloc de partida.
Agafem els cotxes i ens adreçem fins al apartament de Jose Maria Osca ,al Edifici Euromar 2 . Alguns es camvien per a anar a la Platja de Cullera i altres naden un poquet en la Piscina de l´Urbanizatció. Prenent-se unes begudes.en la mateixa Piscina. Després de pendre el bany anem fins a San Antoni de Cullera a dinar al Restaurant “Mis Tapitas”, per mediació del senderiste Jose Mª Osca , a on per onze euros, el següents plats entre atres.
De primer paella d´arroç amb pollastre i costelles de porc o Fabada d´Asturies. De segón guisat de vedella o calamars planxa .De darreries flam de café, o d´ou. Gelat, meló etc.
Tot amb ví, cervesses ,aigüa I caféns , incloent el clássic cremaet de ró o cognac.La gent en general va quedar satisfeta. Després les paraules del Presidént Antoni Giner , comentant la propera marxa a Xulilla.També algún comentari sobre el fons de reserva i digué que dos senderistes estaven en la llista de morossos de Montoro i que espera que es fiquen al día quant vinguen. Per cert Julio Ponce es va cumplir el pronóstic meu ,del VCF amb victoria front al Sevilla
I aixó ha segut tot amics senderistes. Fins a l´altra
Francesc
*********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME DEL FI DE CURS A LA GRANADELLA DE XABIA LO JORN 21 DE JUNY DE 2013
SITUACION GEOGRAFICA I ECOSISTEMA
Xávea es un municipi de la Marina Alta al Nord de la provincia d´ Alacant, amb accés per la Autovía del Mediterráni A-P7, i eixint en Ondara per la CV-734, que després ens portara al lloc de eixida de la marxa per la CV 742 al Cap la Nau i després per la CV.7420 a la Granadella.
La Granadella es un paratge natural amb diversitat de flora i fauna a on es confond la muntanya amb la mar. El Barranc te varietats com el romer , el llentiscle, el margalló, la mareselva, el pi mediterrani. Etc.
DADES HISTORIQUES
El nom de Xávia té un del seus origen en l´arab Xábiga que vol dir pou o aljub
Al 1244 En Jaume I , conquesta la Marina si bé la repoblació sera lenta degut a les revoltes mussulmanes que finalitzen al 1279.
Al 1397 s´atorga el títol de Vila incorporant-se al Marquesat de Denia.
Al Segle XV comença la recuperació, i al 1609 es produeix l´expulsió morisca.
Les incursions dels pirates fan que la Vila es fique dos kilómetres més enllá de la Costa i siga amurallada per a protegir-se.
Xávia va intervindre en la Guerra de Sucecció del 1702 al 1713, junt al band borbónic, amb privilegis davant de la resta de la Comarca ,partidaria del bandol Austracista com a Leial i Reial obté concesió de Port de exportació
Des de el 1810 fins a 1812 amb la Guerra de l´Independéncia te incursions a la Vila, per part de les tropes del Castell de Denia
A partir de la meitat del Segle XIX, la producció , elaboració i exportació de la passa fa de motor a las modernizatció i al fort increment de demanda dels mercats nord europeus i americans fa que creixca la burguesía mercantil local.
Després i des de el Segle XX, es converteix en lloc privilegiat per al turismo d´elit.
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompaña:
Mariano Aguilar, Rafa Alcayne amb cotxe, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Paco Borrego,Paco Burgos, Manuel Cantero, José Casinos, J.Miguel Castelló,Pedro Conesa,Angels del Cerro amb cotxe,Roger Domingo,Carmen Esteve ,Eliseo García amb cotxe,Manuel García,Antoni Giner ,Jose Mª Gonzalez R, Federico Guixeres,Virginia Leiva,Francisco Llácer,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí amb cotxe,Jesús Martí-Belda,Jose Martinez, Rosa Pardo,Alfonso Perez,Julio Ponce, Juan Rel,Vicente Tatay , Pepe Verdugo,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater un total de trenta quatre senderistes.
De tots Rafa,Eliseo, Angels i Francesc solament hem assitit al bany i dinar de fi de curs.
Segons fons de diversos senderistes es redacta aquesta crónica, més detalls els afegirá el Coordinador-Presidente Antoni Giner.
Nova jornada senderista de Fi de Curs i amb autobús que parteix de Valéncia a les set del matí amb destinació a Xábia i la Granadella arrivant al lloc d´inci sobre les 9,30 i finalitzant la ruta sobre les dos i quart a la platja de la Granadella amb variació sobre l´itinerari original i ha fet que acabara més tard i que es patira molt més segóns paraules del Vice-Coordinador Roger Domingo; pero ya que fer constar que el tram final- una ¼ part del recodegut- que es el mes difícil y dur, l`haverem fet igual. Es va plantejar la ruta que es va fer, perque se pensá que estar en la plaja a una temperatura de 23-24º, vent de llevant fresquet, y després de un bany en la mar a uns 20º, no era molt recomenable estar 2 – 2:30 hores en la cala.
La marxa ha segut en un día assolejat i calurós ,amb temperatura d´inici de 20 graus i que ha anat pujant fins als 25 graus.
La ruta sa iniciat junt al Barranc de la Granadella per el sender PR-CV 354 ,que conduix al Mirador i al Castell de la Granadella ,es va en sentit ascendent al Mirador. Abáns de arribar al Mirador tindrá lloc el esmorçar amb intercamvi de begudes ,fruts secs etc.
Més avant vorem les construccions de Benitatxell, que destruixen el paisatge. També després trobarem el Mirador de Llevant .A medida es puja es pot vore en l´extrem Nord-Est , l´ Illa del Descobridor o d’Ambolo, i el Cap la Nau
Després la marxa continuará fins a arribar al Castell que té forma de Ferradura ,amb un aljub al costat i es va construir al 1739, sobre una Torre del Segle XV, i es sitúa en el punt més Sud de Xábia, hi ha trams en algún moment complicats de pujades i baixades amb cadenes per agafar-se, aixó si amb vistes meravelloses de la Mediterránea i les seus cales i ensenades de les costes abruptes.
La marxa ascendent després de diferents parades per al descans i que segóns Guixeres al fer-se més llarga la ruta de lo estipulat en principi les reserves d´aigüa estaven a punt de esgotar-se, també la marxa ha segut forta sobre tot per a Rosa Pardo que s´iniciava en aquest día i també per a altres dones que formaven part de l´expedició. La marxa ha conclós en una baixada per una escala amb barrots de fusta que descend fins a la Cala de la Granadella
A la fí lo millor ha segut el bany final que malgrat la frescor de l´aigüa, has segut molt ben rebut per tots, menys per a mi que he tingut la anécdota de caurem el móvil a la mar, al atendre una cridada de Eliseo,pero amb un poquet de sort la tret del aigüa i la possat a secar i amb aixó i la meua energía positiva a fet que a les six de la vesprada tornara el menú móbil a anar cense cap de problema.
Esta ruta ha segut del agrado dels senderistes habituals, y la consideren molt bona e interesant, tan es que la incluirem en el catalec de “Rutes Emblemátiques” que tenim. Hem de dir que es la primera vegada que fem esta ruta, no coneiximen al detall tot el trazat de la ruta, y desconeixiem que Rosa se iniciava hui.
Després el dinar al Restaurant El Sud a la mateixa Cala de la Granadella, el Ví Blanc ha segut bó, també els entrants ,encara que no molt abundants i els cremaets també han estat bé . Ara la “fidehuá” i la “l´arroç a banda “, segons la gent del meu costat no ha estat d´acord al cost de 22 euros. Pero lo important ha segut estar junts en el Fí de Curs, que ha finalitzat amb el repartiment de diplomes als senderistes que hem complit amb un mínim de eixides crec que quinze marxes i uns doscents kilométres.A més Amparo Aparisi s´emportá la “Mención Especial” per haber fet mes kilometres que el reste de senderistes, degut a que Antoní Giner ha tengut dos intervencións quirurgiques, pues ell encapsalaba la llista.
A continuación Antoni Giner, exposá que actualmente tenim una estructura organizativa que funciona de forma coordinada, per la colaborasió en les distintes tarees, com els guies de les rutes: Rogelio Domingo, Daniel Ferrer, Francisco Burgos – que mereis mensió especial per encarregarse de controlar la cua, pa que ningu se perga-, Jesús Martí-Belda, Fernando Aparicio, Toni Ros, y ajudant y coordinat el grup –del cap y cua-, Antoni Giner. Tambe hem de reconeixer la llavor del cronistes: Françesc Martí y Viçent Andreu; el treball de José Vicente Llorens, gravant les rutes en el GPS, ajudant en el itinireri de la ruta, y portant la web, incluint les cróniques. Convocatories y una selección de fotos de cada ruta; tambe hem de reconeixer la llavaor dels fotógrafos, especialmente de José Mª- Gonzalez-Rothvoss, y també de Juan Crespo, Juan M. Rel, Mariano Agular, Françesc Martí, y esporádicament altres mes. També hem de reconeixer el treball de Enrique Vidal, que porta el control de asistencies a les rutes, am el detall de kilómetres recorreguts, y pujades o desnivells recorreguts. Y sobretot hem de reconeixer el bom ambient y companyerisme del Grub.
A continuasió Antoni Giner, comenta que esta estructura de Grup que tenim, no te que ser rígida, y conve que se renove el carrec de president-Coordinador, y que la persona comunicada a la Comisió Coordinadora pa ocupar tal carrec es :Francisco Burgos, es aceptat, pero Paco manifesta que el Prsident te que seguir sent el mateix, y que ell esta disposat en colaborar en lo que faja falta; el asunt es queda aixina y el temps dirá.
I com a fi de festa Antoni Giner ens va convidar a Cava, amb motiu del seu 68 aniversarique hem cel lebrat tots els assitents.
I açó amics senderistes ha segut tot en el Fi de Curs de Senderisme , fins al proper curs a Septembre
Adeu i bones vacançes
Françesc Martí i Antoni Giner
*******************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME A CIRAT LO JORN 14 DE JUNY DE 2013
SITUACION GEOGRAFICA I ECOSISTEMA
Cirat es un municipi situat al interior de la provincia de Castelló i capsalera de la Comarca de l´Alt Millars a una alçaria de 458 metres damunt el nivell de la mar dins de la Vall del Millars amb barrancs i nombroses fonts, com la de la la Jarica, la Salut , Llop. Umbría etc i rodejada per verts muntanyes amb alçaria de 1000 metres. Cirat té accés bé des de Castelló per la carretera CV-20 o per la Autovía Mudéjar agafant la eixida en direcció a Montan, Montanejos.
Llamar
Enviar SMS
Añadir a Skype
Necesitarás crédito de SkypeGratis con Skype
DADES HISTORIQUES
La vila de Cirat a la vora del Riu Millars , té el seus origens a una antiga colonia romana, encara que després i durant molts anys va ésser vila mussulmana, varen ser aquests qui varen construir un castell ara en runes,a poca distáncia del nucli urbá sobre un pujol a uns 580 metres d´alçaria.Al any 1142 segons el Fur de Daroca es día Cirab en compte de Cirat. En temps de la conquesta Cirat pertanyia a Abu Zerit, al any 1235 quant mort passa a mans de la Corona, que al any 1342 la vend a Gonçal Ximenes d´Arenós, incorporant-se a la Baronía d´Arenós, passant després un altra vegada a la Corona fins a que al 1628 Felip IV, creá el Comtat de Cirat, format per aquesta vila, El Tormo i Pandiel i els dona a la familia Vilarig.
Al 1609 amb l´expusió dels moriscs pateix una important disminució d´habitants i fins al 1910 no es recupera del tot. El poble amb cultiu d´oliveres va arribar a comptar amb set almassares. Al 1951 es contrueix la Canal Montanejos -Cirat per Hidroelectrica que li dona vida a la vila. Hui en dia les expectatives de subsisténcia les té per mig del Turisme Rural.Duplicant-se la población en l´época estiuenca i en els cap de setmana
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat:
Mariano Aguilar, Vicente Andreu, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Pascual Belenguer,Paco Burgos, Manuel Cantero, José Casinos,J.Miguel Castelló,Pedro Conesa,Joan Crespo,Roger Domingo,Carmen Esteve ,Antoni Giner ,Jose Mª Gonzalez R, Federico Guixeres,Virginia Leiva,Francisco Llácer,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí,Jesús Martí-Belda,Agustin Munilla,Alfonso Perez, Angel Pividal,Julio Ponce, Juan Rel, ,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater un total de vint-i -vuit senderistes.
Nova jornada amb aquesta ocassió amb autobús i després de la espera un ratet a un senderiste confús amb el lloc de parada, arrivem al punt de eixida a Cirat, a les nou i quart del matí amb un dia assolejat i calurós amb temperatura d´inici de 20 graus arrivant fins als 28 graus si bé el tipus de calor ha segut sec en general i el sender o camí estave plé de branques i verdor que feia més soportable la marxa .
La ruta de huí Ha segut circular llevant un tram llineal i el kilometratge des de 13 fins a quasi 17 Kms. Depen si el senderiste ha fet la pujada a unes runes de un antic Castell o si ha arribat al mirador de la “Noguerica”.
No mes elixir a les 9,28 trobem el senyal en direcció al Salt de la Nóvia, continúem per un sender estret i vert, més avant a les 9,40, el senyal ens indica el camí al Castell, continúen cap a amunt amb un páisatge meravellós amb frondoses muntanyes plenes de pins, tant el pi carrasc com el roden, també hi ha llestiscle i mareselva a banda del abundant romer i el tomeu.
Nosaltres anem en direcció al Castell a on arriba el grup i uns quants entre altres els següents:
Fernando Aparicio, Amparo Aparisi , Manuel Cantero, José Casinos, J.Miguel Castelló,Pedro Conesa,Joan Crespo,Roger Domingo , Francesc Martí,Jesús Martí-Belda,Agustin Munilla,Alfonso Perez, Angel Pividal,Julio Ponce, Juan Rel, ,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater.
Pujem d´alt de les runes del Castell amb un punt de risc sobretot a la baixada. Després continuem avall a retrobar el sender per el qual veniem.
A les 10,30 d’eixem el camí i anem per una pista forestal mes ampla en direcció al Salt de la Nóvia i aixina hui l´esmorçar es fa una miqueta més tard del que es habitual, sobre les onze del matí junt a l´Aigua del Barranc, afluent del riu Millars i baix del Salt de la Nóvia. El esmorçar com sempre amb intercamvi de begudes ,fruts secs ,cafens etc.
Després de vint minuts reprenem la marxa,per un sender que te a una banda una tanca amb barrots de fusta,tornem a eixir a un pista ampla que ens portará al Mirador del Salt de la Nóvia arribant a les 11,50 després de unes xicotetes pujades.Després de pendre algunes fotografíes i vore les vistes desde d´alt.
Continuem per la pista forestal fins a que trobem uns senyals,que ens indiquen a la dreta a la Masía del Cura i a l´esquerra a la Font Torres.
Aixina a les 12,40 una nou senyal ens indica a més de Cirat i la font de la Jarica, la Noguerica que es un atractiu mirador i aixina anem pujant per un sender molt vert , hi ha un grup que decideix fer un alt i no pujar al mirador i d´aquesta forma els següents senderistes :
Mariano Aguilar, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Pascual Belenguer,Paco Burgos, Manuel Cantero, José Casinos, J.Miguel Castelló,Pedro Conesa,Roger Domingo,,Jose Mª Gonzalez ,Francisco Llácer,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí,Jesús Martí-Belda,Agustin Munilla,Alfonso Perez, Angel Pividal,Julio Ponce ,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater
Arribem a les tretze hores al Mirador de la Noguerica, crec que ha valgut la pena pujar per les meravelloses vistes a una alçaria considerable, després de fer unes fotografíes alguna d´elles perilloses tenint com actor a Mariano Aguilar, podem vore al fons tot el Vall del Millars i a més enllá el Penyagolosa.
Després retornem per el mateix camí i es retrobem a la resta del grup, i tots junts més tard trobarem un cartell que ens indica a l´esquerra a Torralba i Fonts d´Aiodar i a la dreta la Jarica, son les 13,54 hores i ja divisem al fons la Vila de Cirat , pero encara ens queda recorregut i agafem un camí forestal de baixada que ens portara al Barranc de Salinas i a les famoses “Pozas”, o tolls d´aigüa transparenta a on pendrem el bany i com hi havia varies cada ú ha triat la millor , encara que la majorái hem estat en la coneguda “banyera”, amb alg´´u esbaro que atre
Un poc abans de les tres arrivem al Cirat al Restaurant Sorní , a on per 10 euros tenim de primer plat, per eixemple potatge , arróç a la cubana o una crema de porros i de segón carrillada de porc al forn , conill al forn, o llenguado, a més darreries com flá cassola, gelats etc ., amb begudes com cervessa, vi, aigüa i cafens entre ells el clásics cremaets i després la sobretaula amb algún parlament sobre la marxa final a la Granadella de Xábea el proper divendres. I aixina ens adreçem a l´autobús en direcció a Valéncia.
Bé , amics senderistes, açó ha segut tot
Fins a un altra.
Francesc
************************************************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSION A QUESA-LOS CHARCOS DEL RIO GRANDE-EL ABRIGO DEL VORO
Fecha.- 7 de junio de 2013
Senderistas:
Quienes subieron al Abrigo del Voro: José Mª Gonzalez Rothvoss, José Mª Zapater, Fernando Aparicio, Julio González, Manuel Cantero, Mariano Aguilar, Julio Ponce, Alfonso Pérez, Julio Marín, Gonzalo Gomis y Juan Castelló.
Quienes prefirieron no hacerlo: Enrique Bisbal, Jesús Martí-Belda, Mª Carmen Esteve, Federico Guixeres, Daniel Fernández, Juan Crespo, José Mª Osca, Juan Rel, Rogelio domingo, Antonio Giner, Pepe Casinos, Amparo Aparisi, Enrique Vidal, Manolo Bermejo, Paco Burgos, Paco Borrego y el cronista, Vicente Andreu.
En total: 28 senderistas.
El tiempo: Excelente. Con algunas nubes altas que, en ocasiones, tamizaron los efectos del sol. Temperatura al inicio de la marcha, 16º que fue subiendo hasta los 26º, a medida que transcurría la mañana.
Nuestro destino hoy.- Visitamos la Canal de Navarrés y, más concretamente una de sus poblaciones, Quesa que, junto a otras como Anna, Chella, Bolbaite, Navarrés, Bicorp, Millares y Enguera, forma parte de la citada comarca.
Se accede a través de la Autovía del interior (Albacete) con salida por la CV 590 que nos conducirá al interior de la Canal de Navarrés, un ramal de ésta carretera, la CV 580, nos acercará a las poblaciones antes señaladas.
Quesa es una pequeña población de unos 750 habitantes, a 200 m de altura sobre el nivel del mar. Se halla situada en las faldas de un macizo montañoso cuya cumbre es el Caroig, Su término municipal esta surcado por numerosos barrancos y cruzado longitudinalmente por el río Grande, muy escaso de caudal que, a su paso, forma varios charcos para solaz y recreo de la población y de los excursionistas que, como hoy ocurrió, se zambulleron en sus claras y fresquitas aguas.
Todos estos parajes fueron poblados por el hombre desde la prehistoria. En este término municipal fueron descubiertas en 1972 unas importantes pinturas rupestres en un abrigo situado en la parte occidental del río Grande, abrigo nominado "de Voro". Corresponde al denominado Arte levantino, manifestación de los últimos cazadores-recolectores de hace 10.000 años. Contiene numerosas figuras de ese estilo entre las que se ven arqueros desfilando, mujeres, cabras, etc. de color rojo vinoso. Son de unaimportancia suma pues han sido declaradas Patrimonio Mundial por la Unesco desde 1998.
Detalles de la excursión.- A las 9,30 horas, se inicia la marcha, ascendente al principio, en un paraje de gran belleza natural, enmarcado por el cauce del Rio Grande, cuyo escaso caudal, aunque de aguas limpias y transparentes, no hace honor a su nombre. Discurre éste por un barranco amplio, de altas paredes rocosas, pleno de vegetación: abundantes pinares por doquier, y en el fondo del citado barranco es frecuente encontrar el lentisco, el mirto, algunos viejos algarrobos, las adelfas, el palmito… El romero también abunda y algún senderista (Mariano A., quizá) hace acopio de ajedrea (herbaolives) y de pebrella para la cocina de casa.
En nuestro caminar pasamos por la Cueva Carbó, utilizada en tiempos pasados para la obtención del mismo; más adelante avistamos a la otra parte del barranco la Cueva Estarlich. El rumor del agua, aunque escasa en ocasiones, nos acompaña. Los senderistas caminamos por la senda que bordea el riachuelo, a más o menos distancia del mismo, vamos en hilera, en la llamada “fila india”, que, por el color de la vestimenta, parece una serpiente multicolor que se arrastra entre el verdor de la abundante vegetación.
Llega el momento de reponer fuerzas y, sobre unas rocas, a las 10,30 h., damos buena cuenta de nuestras provisiones intercambiando, como siempre, vino, aceitunas, frutos secos, café, dulces, etc.
La marcha se reanuda hasta llegar a poste indicador de la subida al Abrigo del Voro. Son 370 m. más de subida por la ladera y los que arriba se indican, bien porque ya vieron los pinturas en ocasiones anteriores, otros, porque prefieren el descanso en un paraje idílico, junto al riachuelo, se quedan abajo; los otros inician el ascenso, contemplan las pinturas rupestres y comentan, al bajar, que hay gente arriba construyendo una nueva cerca metálica que impida la aproximación de los visitantes.
Se inicia el retorno, por el lecho del cañón que forma el barranco, unas veces se camina, como a la ida, por senda, otras por la roca o por los cantos rodados, hasta llegar a los charcos. Allí, entre pequeñas cascadas, se encuentra una gran charca en la que, siendo ya las 14,30 h., se sumergen algunos senderistas. para refrescarse del calor que ya aprieta. Se habían recorrido 13,600 K. más otro kilómetro adicional para los que subieron al Abrigo del Voro.
Llegados, sobre las tres de la tarde, al Bar La Parra, en Quesa, la fría cerveza se bebe con avidez. El menú ofrecido, amablemente servido, es discreto y con el café o carajillo (aquí no se acostumbra a tomar “el cremaet”), asciende a 10 euros. El Presidente hace algún comentario sobre los diplomas a entregar próximamente a los senderistas más destacados en la temporada y, al hilo de lo cual, se producen bromas, en el ambiente amigable y jocoso acostumbrado por el grupo.
Y, con lo dicho, dejo terminada la crónica de la excursión.
Un cordial saludo a todos.
Vicente Andreu
***********************************************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSION A ALGAR DE PALANCIA, SOT DE FERRER Y SONEJA: LA RUTA DEL RIO PALANCIA
Fecha: 31 de mayo de 2013
Senderistas: Pedro Conesa, Manuel Bermejo, Mariano Aguilar, Vicente Aguilar, Paco Llácer, Manolo Cantero, Federico Guixeres, Carmen Esteve, Juan Crespo, Daniel Fernández, Agustin Munilla, José Mª Osca, Rogelio Domingo, José Vte. Lloréns, José Mª González-Rottvoss, Antonio Giner, Jesús Martí-Belda, Paco Burgos, Alfonso Pérez, Julio Ponce, Enrique Bisbal, Enrique Vidal, Juan Castelló, Juan Rel, Fernando Aparicio, Pepe Casinos, Amparo Aparisi, Xema Zapater, Paco Borrego, Pascual Belenguer, Gonzalo Gomis, Jesús Silvestre, Pepe Capilla, Julio Marín, y quien esto escribe, Vicente Andreu, cronista suplente por ausencia del titular. En total, 35 senderistas.
El tiempo.- Excelente, a pesar de que los meteorólogos anunciaban alguna lluvia a partir de las 12 h. Temperatura al inicio de 14º que fue paulatinamente subiendo hasta alcanzar los 20º aproximadamente. En algunos momentos, también nos acompañó una agradable brisa que hizo más llevadera la caminata.
Nuestro destino hoy.- La excursión de hoy ha sido repetición de la realizada en 13 de mayo de 2011 por 13 senderistas ¡Lo que va de ayer a hoy!
Con salida del punto de concentración en Port Saplaya, llegamos a través de la Autovia Mudejar hasta la llamada Presa de Algar en donde dejamos los coches en el parking allí existente, iniciando la caminata a las 8.45 h.
Nos hallábamos en la Comarca del Alto Palancia, entre la Sierra de Espadán, al Norte, y al Sur las primeras estribaciones de la Sierra Calderona.
Y llama la atención de los caminantes que la citada presa no retenga ningún caudal de agua. Según información obtenida en internet por este cronista este “embalse” de Algar del Palancia, (la “ presa del despropósito”, como alguien la califica) debía servir para aliviar las ajustadas dotaciones de agua de los cultivos del Camp de Morvedre, pero por defectos constructivos y de ubicación ha resultado inservible para cualquier otra cosa que no sea retener durante unas pocas horas los caudales desbordados del Palancia y de la Rambla de Azuébar y alimentar los acuíferos distribuidos por la Vall de Uixó, el delta del Palancia y todas las poblaciones próximas que se benefician de este sistema hidrogeológico.
Bajamos unos 150 escalones de madera hasta bajar al lecho de la rambla de Azuébar e iniciamos la marcha a través de un amplio sendero para, más adelante, iniciar la subida a la ladera del margen izquierdo del sentido de la marcha. El pino se extiende por todas partes, vemos algarrobos, olivos, adelfas y muchas tierras de labor, principalmente de cítricos, abandonadas por su escasa rentabilidad agrícola.
La ascensión se hace algo pesada por lo empinado de la cuesta. Tras coronar la cumbre y llegados a un polvorín, en sus inmediaciones decidimos hacer
la parada para aliviar nuestros desfallecidos estómagos pues llevábamos una hora y media de caminata. Unos sentados y otros de pié, dimos buena cuenta, como siempre, de las viandas, vino, olivas, dulces, dátiles y cafés, tocados o sin tocar, como en ocasiones anteriores.
Reanudamos la marcha hasta llegar al extremo de la montaña por cuya cresta caminamos entre pinos, romero, tomillo, palmito, lavanda, etc.., en fin, abundancia de matorral y monte bajo Desde allí, se divisaba un espléndido panorama. Al pié, Sot de Ferrer con su calvario en zig-zag ascendente hasta su ermita; Soneja un poco más distante y al fondo, Segorbe.
Descendemos hasta el cauce del rio Palancia. Hoy con un cierto caudal pues la primavera ha sido lluviosa y por su margen derecho iniciamos el retorno atravesando campos de cultivo o sin cultivar en donde eran abundantes los nísperos y los albaricoques que se ofrecían a nuestro alcance.
Llegamos a Sot de Ferrer pequeña y tranquila población de unos 400 habitantes que atravesamos. Llama la atención de los caminantes una calle doblemente titulada como de San Miguel y también calle de los Muertos. Llegados a la plaza del pueblo, contemplamos la fachada de la iglesia de la Concepción del Siglo XVIII cuyo altar mayor - que no pudimos ver pues estaba cerrada-, es obra de Juan de Juanes, y, junto a ella, , un bello palacio, llamado del Señor, de estilo gótico primitivo cuya construcción fue iniciada en el Siglo XIII, con alardes ojivales en los ventanales de su fachada. La amplia plaza se completa con el brocal de un pozo medieval.
El origen de esta población se debe a la reconquista por parte de Jaime I de Aragón en 1245 quien cedió estas tierras a don Hurtado de Lihori , , en pago a sus buenos servicios durante la campaña, y éste les dió el nombre de Soto. Unos años más tarde, don Hurtado edificaría allí, en una superficie de 1300 metros cuadrados y como lugar de recreo para habitar con sus familiares el citado palacio. Posteriormente alrededor de ese núcleo y debido a su cercanía con el Camino Real a Aragón fue surgiendo el actual pueblo.
Y la marcha continúa hacia el punto de inicio; faltan todavía unos cinco kilómetros y atravesamos más campos de cultivo. Por el camino continuamos viendo de casi todo: algarrobos, té de roca, cerezos, granados, variedad de frutales, nísperos en abundancia, olivos, higueras, murta, pinos, palmitos, cañares y , desgraciadamente, continuamos contemplando muchos campos de cítricos abandonados, . Atravesamos las piedras que forman el lecho de un seco barranco. A los lejos se oye el murmullo del agua del curso del río Palancia.
Llegamos al aparcamiento de los vehículos a las 14,20 horas, cinco horas y media después de haber iniciado la marcha, tras recorrer 18,5 km. , Los coches nos llevan hasta Soneja, con su industria de fabricación de palets. El restaurante Ginés, cercano a la estación del ferrocarril, está repleto, señal de que se come bien y es tradicional en la zona pues según leemos en las servilletas, fue abierto hace sesenta años. Menú de 10 euros, sin escatimar la cerveza, y comida que es del agrado de todos. El servicio esmerado, como se decía antes. Y al final, cafés y “cremaet” de ron para el que lo solicitó. Y alrededor de las 16,30 h. emprendemos el camino de regreso.
Y aquí se acaba la crónica de una jornada muy agradable.
Un saludo a todos.
Vicente Andreu
************************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME SANTUARI DE SANT JOAN DE PENYAGOLOSA A VILAHERMOSA DEL RIU LO JORN 24 DE MAIG DE 2013
SITUACION GEOGRAFICA I ECOSISTEMA
Com l´inici el dia de hui es des de el Santuari de Sant Joan de Penyagolosa, direm que el Santuari está dins del Parc Natural del Penyagolosa, als peus del Pic i hem accedit per Vistabella del Maestrat a 8 kilométres del Santuari.En la zona del Penyagolosa,podem trobar ,el roure, el pi roig i la carrasca,per damunt 1000 metres i per baix el pi negral,el pi blanc i la carrasca , a més de arbres com el bruc,el romer i la aranda
En quant a fauna l´áliga reial, la culebrera, el falcó , el mussól reial i la cabra ibérica i en el cursos fluvials , la madrilleta rotja i la papallona “Graellsia isabellae”
Per altra banda, Villahermosa del Riu,es troba a la Comarca de l´Alt Millars, a Castelló, a la vessant Nord-Est del Cim del Penyagolosa a 730 metres d´alcária en el lloc a on conflueixen els rius Carbó i Major, te frondosos pinars amb meravellosos tallats rocosos i barrancs verts amb aigües netes i transparents.
Podem arribar a Villahermosa per la CV-10,després la CV-16 i finalment les CV-190 i CV-175
DADES HISTORIQUES
El santuari va ésser construit en forma de O , damunt del cenobi del Segle XVI, amb un hospedatge i casa del ermitá, del periode gótic, i que després desaparegeren degut a les transformacions que sufreix en la segona meitat del Ségle XVI.
El Santuari format per un conjunt de edificacions en torn a la plaça, amb pati interior, i al voltant d´ell s´integren diferents dependéncies entres elles la cuina ,el restaurant i una estanca xemenía i en l´altra part del edifici les deu habitacions dels peregrins, a més el pati pressenta en tres dels seus costats, pórtics correguts d´arcs escarsers.
Amb una Esglesia situada al Sud, amb portada principal de pedra datada al 1706, i una torre Campanar rematat amb pinacles i boles.
I ara passem a parlar de Vilahermosa, que es d´oritge mussulmá pertenyent al Senyoriu de Zayd Abu Zayd, darrer governador Almohade de Valéncia i alliat de En Jaume I.
Al 1234 Abú Zayd li concedeix la carta Pobla, segons el fur de Daroca, més tard s´incorpora a la Corona, com a seu del Ducat de Vilahermosa, titol donat pel rei Jaume II al 1259.
El poble fou destruit pels combats patits a la Guerra de Suscessió. Durant les guerres Carlistes , la población va tindre una important participació militarista
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat,
Mariano Aguilar,Sento Aguilar, Vicente Andreu, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi,Miguel Bañuls, Enric Bea,Manuel Bermejo,Enrique Bisbal, Miguel Bonora,Paco Borrego,Paco Burgos, Manuel Cantero,Jose Capila, José Casinos,Jaume Climent,Pedro Conesa,Joan Crespo,Angels del Cerro,Miguel Faus,Antoni Giner , Gonzalo Gomis,Jose Mª Gonzalez,Julio Gonzalez,Ana Jimenez ,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí, Jose Martinez,Jesús Martí-Belda, Manuel Felix de Castelló,Bautista Micó,Agustin Munilla,Javier Oltra,Joan Pascual de Castelló,Alfonso Perez,Amparo Ponce, Julio Ponce, Juan Rel, Juanjo Revert,Toni Ros,Jesús Silvestre ,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater un total de quaranta tres senderistes.
Nova jornada amb aquesta ocassió amb autobús i després de les diferents parades una de elles a Bechí ,per a replegar a dos senderistes de Castelló, i de una carretera en un tram amb un port de muntanya i les peripecies de l´autobus per travessar una carrer estret de Vistabella del Maestrat , superat pel conductor, arribem sobre les 10 al punt de eixida dels senderistes,l´autobús després s´anirá a Vilahermosa del Riu,que es a on dinarem
Com que sa fet tard i es fa l´hora de esmorçar, aprofitem un claustre cobert amb taula i banc per esmorçar , amb intercamvi de begudes , fruts secs, dolços etc.,.
Es aixina que ja son les 10,35 quant iniciem la marxa , el jorn es pressénta assolejat i sense núvols, la temperatura d´inici es de onze graus, poc a poc el calor augmentará i arribará als 18 graus amb vent de Nord-Oest a vegades fresquet pero sa agraix
La ruta será llíneal i encara que els responsables la havien catalogat d´intensitat baixa , la majoría de senderistes diuen que l´intensitat es més bé mitjana-baixa
No més eixir de Sant Joan ,trobem una indicació del GR-7, que diu Vilahermosa a tres hores.Agafem un camí en principi ampli que anira de pujada, el paisatge está molt vert. A les 10.45 trobrem el senyal del PR-CV66,continuem pujant que després de esmorçar es nota. Poc a poc el camí ample es transforma en sender , per un paratge més frondós i bonic.
A les 12,05 un senyal ens indica l´adreça cap al Albert de Roncales un hora i un hora quaranta a Villahermosa per el GR7, a ma dreta ,i si forem a l´esquerra ahiriem al Mas de La Cabreta a un hora quinze minuts.Nosaltres continuem fins a Vilahermosa, i mes avant trobem un conjunt de cases a a on es fem la fotografía del grup, continuem avant i ja començem a creuar el riu, que té les aigües transparents i cristalines amb un paisatge meravellós.
Aixina a les 12,45 estem al voltant dels salts d´aigüa a on tenim una de les anécdotes , la caiguda de Toni Ros a l´aigüa , sense consequéncies, quant volía fer una fotografía. Després de disfruitar de la natura i ses paisatges,retornem cap a Vilahermosa,creuant en varies ocassions el riu, en un altra anédocta li pertoca el torn a Pedro Conesa , que al creuar lo riu s´esbara , menys mal en principi sense consequencies llevant el bany que es va donar.
Continuem riu avall bordejant el seu llit, per un paisatge vert I preciós.Aixina deixant el curs del riu eixim a un camí a les 14 hores a on trobem un cotxe estacionat ,haviem eixit ja de la natura,pero pel camí de l´esquerra tornem a un sender que ens apropa a La Masía “Posada del Riu Carbó” i un cartell a on possa Masía Roncales, lloc on hia una font que aprofitem per a beure i refredar-se, també a la Masía la majoría de senderistes aprofitem per a beure una cervessa, ja son les 14,27 i encara falta per arribar a Vilahermosa.
Tornem un altra vegada a les voreres del riu, es trobem un xicotet salt i uns camps plens de roselles rotjes molt bonic, ja es prop de les tres del mig dia i aixina arribem a un pontet prop del poble i es produeix un altra anècdota i es que al costat del pont damunt d´una base de formigó, quant estáven sentats, Amparo Aparisi , Julio Gonzalez i Enrique Vidal, la base s´ afona en el consequent esglai i es veuen dins de l´aigüa , pero també sense consequéncies , perque el toll d´aigüa no teníe molta profunditat i aixina després de una xicoteta pujadeta arribem al poblat de Vilahermosa del Riu
Ja arribem al restaurant Les Rutes d´Aragó, a on per 10 euros dinem entres altres l´ Olla del Poble, embotit o lluç , amb begudes i un vi no massa bó ,també darreríes ,cafens incloents cremats I després de una xicoteta sobretaula anem amb l´Autobúes cap a Valéncia
Bé , amics senderistes, açó ha segut tot
Fins a un altra.
Francesc
*********************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSION A LA SIERRA MARIOLA Y SUBIDA AL MONTCABRER (17 DE MAYO DE 2013)
SENDERISTAS.- Amparo Aparisi, Fernando Aparicio, Pepe Casinos, Xema Zapater, Alfonso Pérez, Julio Ponce, Mariano Aguilar, Manolo Cantero, Jesús Silvestre, Gonzalo Gomis, Enric Bea, Miquel Faus, Toni Ros, Miguel Bonora, Juanjo Revert, Pedro Conesa, Enrique Vidal, Agustin Munilla, José Mª Gonzalez-Rothvoss, Antonio Giner y el cronista de hoy, Vicente Andreu; en total 21 senderistas.
EL TIEMPO.- Las predicciones meteorológicas no eran muy favorables. Afortunadamente, aun con algo de fresco (9º grados al inicio), la temperatura subió hasta las 15º al mediodía para bajar bastante durante la lluvia que nos acompañó durante unos quince minutos, cuando íbamos de regreso hacia donde estaban estacionados los vehículos, luciendo luego el sol.
LA SIERRA MARIOLA.- Parque Natural desde el 2.1.2002, está ubicada entre las provincias de Valencia y Alicante, exactamente en las comarcas de L´Alcoiá, el Comptat y la Vall d´Albaida. Se accede a ella mediante la N-340 y posteriormente mediante carreteras locales que bordean las poblaciones de Onteniente y Bocairente.
Esta sierra, de gran belleza paisajística, es increíblemente rica en especies vegetales. Entre todas ellas destaca la presencia del tejo. La mayor parte de la sierra se encuentra cubierta por una formación boscosa en la que el pino carrasco es predominante junto con diversos arbustos como la aliaga, el romero o la jara. Sin embargo, también es posible encontrar el bosque mixto mediterráneo, en el cual se entremezclan especies como la carrasca junto con árboles caducifolios mucho menos frecuentes en la Comunidad Valenciana como pueden ser el fresno, el arce o el quejigo como especies arbóreas y la presencia del durillo, el rusco o la madreselva como especies arbustivas.
En este paraje se encuentran todavía restos de neveros como la cava arquejada. Se encuentra a 1.220 metros de altitud sobre el nivel del mar, próxima al refugio de montaña del Montcabrer (Centro Excursionista de Alcoy). Está excavada en gran parte en la roca viva y sus dimensiones son: 14'90 metros de diámetro y unos 12 de profundidad. En sus muros hay seis accesos utilizados tanto para la introducción como para la extracción de nieve.
LA EXCURSION.- A las 7,30 h. desde el aparcamiento del Hotel Albufera en diversos vehículos –esta vez el reducido número de participantes, impidió la contratación del autobús-, iniciábamos la ruta hacia nuestro destino. Tras pasar por las afueras de Bocairente y antes de llegar a Bañeres, nos desviamos y continuamos hasta la Font de Mariola, a la que llegábamos a las 9,10 h. emprendiendo seguidamente la marcha a través de una pista forestal en ascenso casi permanente. El monte estaba precioso, tupido de arbolado y de matorral bajo; las recientes lluvias habían acrecentado su verdor, era frecuente ver la abundancia de flores silvestres. Tras caminar una hora llegamos a una edificación en aparente buen estado, la “casa mágica”, la calificó nuestro Presidente. Allí, bien aposentados , dimos buena cuenta del almuerzo, de las bebidas, olivas, dulces y café que siempre acompañan el condumio. Proseguimos la marcha. El llamado grupo A, formado esta vez por la práctica mayoría de los senderistas, llegado a un desvio, marchó para coronar el Montcabrer, la mayor altura de la Sierra, a 1.390 m. El grupo B, reducido tan sólo a tres componentes, A. Giner, J. Silvestre y este cronista, siguieron el camino principal, siempre por pista forestal ascendente hasta llegar a la Cava Gran o Arquetjada, a 1.220 m. de altura, al lado de la cual mana una fuente que recoge las aguas de las cumbres más altas. Luego, el minúsculo grupo prosiguió hasta la Cava llamada del Tejo y el mirador desde el que se contemplaba el paisaje de la parte norte de la sierra y posteriormente, hasta el mirador junto a las instalaciones de vigilancia, desde el que se apreciaba Muro de Alcoy, Cocentaina y a lo lejos el pantano de Beniarrés.
Ambos grupos, se unieron en la Cava Gran y emprendieron el regreso no sin antes sacar los chubasqueros pues la lluvía hizo su presencia durante un cuarto de hora aproximadamente.
Llegados a los vehículos hacia las 14,30 horas., tras recorrer, el Grupo A 15,600 Km. y el B, dos Km. menos, nos dirigimos al Restaurante del Camping Mariola, aparcando los coches bajo dos buenos ejemplares de castaños. La decoración del local recordaba al cronista la “casa de los Picapiedra”. La comida, discreta esta vez, lo fue por 12 euros; la mayoría se inclinó por los pimientos rellenos, de primero, y luego por el bacalao al horno. El servicio atento. Tras el café, muchos tomaron el herbero, un licor anisado aprovechando las diversas hierbas aromáticas de la sierra. Algunos compraron botellas del licor en cuestión. Y hacia las cinco de la tarde, se emprendió el camino de regreso.
Con lo dicho acaba la crónica de la excursión de hoy y hasta la próxima, que promete ser muy interesante y con autobús. Ya lo comunicará el Presidente.
Saludos a todos.
Vicente Andreu
*********************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME BICORP-RIU CAZUMA.GOLA DE LUCINO- COVA DE L´ARANYA LO JORN 10 DE MAIG DE 2013
SITUACIO GEOGRAFICA I ECOSISTEMA
Podem anar a Bicorp, des de la Autovía A-7,prenint després la CV-580, es un municipi de la Canal de Navarrés, patrimoni de L´Humanitat ,declarada per L´ Unesco,per el seu Art Rupestre, localitzat principalment a la Cova de L´Aranya
Bicorp, es troba situat entre el riu Escalona i el Massís de Caroche en un xicotet promontori i rodejat pel meandre que forma el Barranc de Moreno.
Ses masses forestals estan formades per el Pi Carrasc i el Pí Roden amb sotobosc dens, amb freixes ,aliaga, romer,llentiscle,margalló, espart i enebre entre altres.
En quant animals, perviuen per les condicions del terreny,la cabra montesa o el mufló i altres com el porc senglar,els conills, les raboses, l´ áliga reial,llebres ,perdius,,el mussol reial,la sepent escala i bastarda i també l´escurçó (víbora)
Llamar
Enviar SMS
Añadir a Skype
Necesitarás crédito de SkypeGratis con Skype
DADES HISTORIQUES
Pareix ésser i segons consta documentalment les alqueries mussulmanes de Bicorp i Benedriz.foren donades l´any 1259, per Rei En Jaume I a Sanxo Martin d´oblites.Bicorp es va fundar per els árabs, amb el nom de Buquerben que vol dir “fill de Al-Ben Bucar”, encara que els primers pobladors segón les mostres trobades a la Cova de l´Aranya i les Coves del Barranc de Moreno, L´Art Llevantí rupestre data de entre 9000 i 1400 anys A.C-
A principis del Segle XVI el senyor de Bicorp En Lluis de Castellar Olim de Vilanova, primer Baró de Bicorp participá activament en el combats de Xátiva, de l´alçament popular integrat en la Germanía, contra el sistema feudal.
L´expulsió dels Moriscs al 1609, va significar merma de población,que després es va poblar amb gent provinent d´Aragó i Balears.
A mitjans Segle XX, la población té una acusada emigració a altres zones del país per l´escas rendiment agrícola i mancança d´industries
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat,
Mariano Aguilar, Vicente Andreu, Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Enric Bea,Enrique Bisbal, Miguel Bonora,Paco Borrego, Manuel Cantero, José Casinos,Pedro Conesa,Jaume Climent,Roger Domingo,Daniel Fernández,Antoni Giner ,Gonzalo Gomis,Jose Mª Gonzalez,Federico Guixeres, ,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí, Jesús Martí-Belda, Julio Ponce, Juan Rel, Juanjo Revert,Jesús Silvestre ,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater amb el seu amic Sergio Cercós un total de vint i huit senderistes.
Nova jornada amb aquesta ocassió amb autobús i després de les diferents parades i de una carretera en un tram final molt estret, arribem sobre les 9,45 al punt de eixida a on es queda el bús.
Es aixina que a les 9,50 iniciem la marxa , el jorn es pressénta assolejat i quasi sense núvols, la temperatura d´inici es de quinze graus, poc a poc el calor augmentará i en alguns moments a la fi del día será axfixiant, fins als vinti-cinc
La ruta será llíneal i encara que els responsables la havien catalogat d´intensitat baixa , la majoría de senderistes diuen que l´intensitat es més bé mitjana.
El recorregut alcança entre 15,6 i 14 kilómetres, segons el grup que aná a la Cova de l´Aranya i el que va anar directament a la Gola de Lucino, finalitzant sobre les tres a l´autobús, per anar a dinar a Navarrés.
Després de fer alguns del grup exercicis de escalfament, iniciem la ruta , el camí bé a ser una pista forestal, al poc d´anar trobem a la dreta un chalet, continuem el camí ara de baixada i creuem una rambla anant espai per no esbarar-se, son les deu del matí
A les deu i quart trobem una senyal a la dreta del GR 237, que ens indica Cazuma i la Solana , continuem el camí i més avant a les 10,45 creuem una atra vegada la Rambla ara amb més aigüa, les aigües son cristalines i dona ganes de pendre una bany, el camí bé a ésser paralel al Barranc, continuem caminant i a les 10,55 trobem un lloc al costat de la Rambla que es presta a que siga el lloc del esmorçar, perque ja va sent hora i a més podem sentar-se i disfruitar del paisatge i del aigüa .Després de l´intercamvi habitual de begudes , dolços ,fruits secs .
Es fa alguna fotografía del grup i a les onze i vint continuem la marxa , la gent sa llevat roba de damunt puix ja calfa molt el sol.
A les onze i mitja trobem un senyal amb el PRV-234 a la dreta que ens indica el Xarca dels Morters i la Gola de Lucino,es el moment que una part minoritari del grup encapsalat per Antoni Giner , Roger Domingo i Daniel Fernandez , s´adreçen a la Gola de Lucino, perque ja coneixiem massa la Cova de l´Aranya.
La resta del grup o grup majoritari,pren el GR-237, a l´ esquerra en direcció a la Cova de l´Aranya. A les dotze trobem un panell que ens comta coses referent als Abrics o Coves com la de l´Aranya, referent als animals representats en les pintures rupestres, els guerrers , caçadors o arquers que figuren en ses parets i també la representació de la recol-lecció de la mel en un panal en un dels forats de la Cova.
A les 12,10 després de baixar un sender entre la frondosa vegetació arribem a la Cova de l´Aranya, que en realitat son tres abrics o coves dins de la roca, que están protegits , per una tanca de ferro del vándals.
Sobre tot es en l´Abric central es en el que es veu en més claredat, les pintures rupestres.
Continuem el camí de tornada de la Cova cap a la Gola de Lucino, el sender será majoritariament de baixada fins a arribar al Barranc, sent un terreny pedregós, continuarem pujant fins a arribar a la zona de pedres o roques grosses, inici de la Gola de Lucino, a on es troben Antoni Giner i la resta de grup, després de remontar algunes roques no sense dificultat s´arriba a la Gola de Lucino i després de fer algunes fotografíes es el moment del camí de tornada.
A les 13,40 hem trobat les senyals que ens indiquen el cami de retorn , després de passar per la zona pedregosa del Barranc i de creuar varies voltes les rambles, aprofitant en alguna ocassió per a refrescar-mos amb l´aigüa clara i trasparenta , que ha segut el cas de Cantero, Revert i algún més que prengueren el bany en les aigües cristalines del Cazuma, fins a que després agarrem de nou la pista o camí forestal que ens durá de nou a l´autobús
I ja a Navarrés al Restaurant de la Gasolinera, per 9 euros més dos de la beguda, dinarem de primer gaspatx,sopa coberta o arroç al forn i de segón Emperador, Llomello u Embotit amb ou, a més darreries amb caféns i hui també cremats, i després de la sobretaula el camí de retorn amb l´autobús a Valéncia, sense cap de problema.
Bé , amics senderistes, açó ha segut tot
Fins a un altra.
Francesc
*********************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME DES DE LA FONT ROTJA( ALCOI) AL MENEJADOR LO JORN 3 DE MAIG DE 2013
SITUACIO GEOGRAFICA I ECOSISTEMA
El Parc de la Font Roja es trova a nou kilómetros de la Ciutat d´Alcoi, enclavada dins de la comarca de la Foia d´Alcoi , a la provincia d´Alacant i amb accéss per la carretera CV-797.
La Font Rotja propiament es situa dins de la Serra del Menejador, una de les darreres estribacions de les Serralades Bétiques i de més alçária d´Alacant arribant el seu Pic als 1.356 metres. El massís esta compost per roques calcaries del periode terciari, també existeixen argiles del triásic, de color roig , en els que naix la font que li dona nom al Parc, per el color que el caracteritza.
El Parc ha conservat restes del bosc autócton mediterráni principalment en la zona del Carrascar, de eixemplars de carrasques i teixos, també en els punts més alts, trobem els quejigos,freixes i els aurons. Hi ha una part de sotobosc amb l heura,i les mareselves. En zones més humides, el coixí de monjam, la sálvia de Mariola, la aliaga i la pebrella, també zones amb espígol i a la part més seca el tomeu
La Fauna al Parc té gran varietat i entre els mamifers tenín al gat montés, el lladregot , La mostela, el teixó i el porc senglar. En quant a aus , el Pitroig, l´Aliga Perdiuera i la Reial, El Mussol reial , el Falcó peregrí, el Gavilá o el Voltor lleonat
DADES HISTORIQUES
A la zona d´Alcoi es troba el iaciment de El Salt que té molts vestigis de instruments tallats de sílex, restes de fauna(cérvols, cabres ,caballs) i altres restes que evidèncien la preséncia humana durant milers d´anys
En les proximitat de Sarga hi ha abrics de pintures rupestres amb escenes de caça del anomenat Art rupestre Llevantí entre 10000- 6500 anys A.C.
A les cimes més altes hi havien fortificacions com la Mola Alta de Serrelles,el Mas del Corral i el Puig amb abundants dents de sílex i molins de má.
Als inicis del primer mileni durant el periode de l´Edat de Bronze final , hi ha l´ ínfluéncia de cultures foranees com el camps d´úrnes i de les cultures mediterránees produint-se una transformació en el sustrat indígena com l´incineració de cadávers, la aparició del ferro. El torn cerámic va donar lloc al desenrrotllament de la cultura ibérica sobre la que actúen altres influencies com les cultures fenicies i la dels grecs, sobre tot entre el Segles VI-I a. C., aparegent a la Serreta d´Alcoi el text iberic d l´alfabet grec-iberic.
I aixina els poblats ibérics constituiren la antiga regió de la Contestania constituint poblats fortificats d´alçaria com el del Puig i la Serreta .
Arribem aixina a l´época romana. Destaquen principalment els asentaments rurals anomenats “villae” destacant entre els segles II i IV a C.- la vila localitzada en l´Horta Major amb una important Necrópolis, amb poblats amb noms que perviuen com el de Uixola, Benissaido, Polop i Barxell que depenien de la fortificació del Castellar.
Després de l´ocupació dels árabs,es produix al 1238, la reconquesta cristiana pel rei En Jaume I , que mitjant tractes sotmét als territoris arabs de Valéncia i la seua horta i els de més enllá del Xúquer com el dels Valls d´Alcoi, no obstant tots el senyors árabs no estáven d´acord amb la sumissió i de 1248-a 1258, es produix la primera revolta de Al Azraq, señor del Vall d´Alcalá contra Jaume I, sent la primera derrota a la Penya Cadiellla, per la zona de la Serra del Benicadell. A consequéncia de les revoltes arabs Jaume I , mana construir fortificacions en enclaus estratégics i va éssser en 1276 quan finalment foren sotmeses les revoltes comandades per Al –Azraq, que va morir quan estava sitiant la ciutat d´Alcoi. Al 1291 Jaume II dona la ciutat d´ Alcoi a l´almirant Roger de Llúria , tornant al poder reial al 1430 i al 1447 el Rei Anfos el Magnánim li va donar a Alcoi el privilegi de representació a les Corts Valencianes
Durant la Guerra de Secessió 1705-1707, els alcoians defengueren a l´arxiduc Carles, per aixó va patir sitiament i supresió de privilégis
Al Segle XVIII, el comerç de la neu , va fer que es crearen industries com la gelatera de Xixona i municipis próxims i té molta importáncia la construcció de caves i pous que encara es conserven en molt de valor arquitectonic
A mitjans Segle XIX comença el fort desenrotllament indústrial. En 1844 la ciutat va rebre el títol de leial ciutat per Isabel II de Espanya, per la seua leialtat durant la primera guerra carlista
Durant 1873, es produeix la Revolució Cantonal, durant la qual el Batlle republicá Agusti Albors ,ordená obrir foc contra els obrers fabrils que es concentraren davant l´ Ajuntament fent vaga general,i estos enfurits asaltaren l´eidifici i mataren al l´ Álcade mutilant el cadáver,episodi conegut com la Revolució del Petroli.
Alcoi en l´época de la dictadura de Primo Rivera, la Segon República i la Guerra Civil es va convertitr en plaça forta del socialisme i del anarcosindicalisme, sent seu de la AIT .A partir de 1950 va atraure important imigració la creixent industria testil
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat,
Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Miguel Bonora,Enrique Bisbal,Paco Borrego,Paco Burgos, Manuel Cantero, José Casinos, ,Pedro Conesa,Jaume Climent, Joan Crespo ,Angels del Cerro,Roger Domingo,Carmen Esteve,Antoni Giner,Gonzalo Gomis,Jose Mª Gonzalez, Julio Gonzalez,Federico Guixeres, ,Jose Vte. Lloréns, Francesc Martí,Jesús Martí-Belda, Agustin Munilla ,Jose Mª Osca, Julio Ponce, Juan Rel(amb cotxe),Rafa Sanchez de León,Jesús Silvestre, Vicente Tatay,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater un total de trenta un senderistes.
Nova jornada amb aquesta ocassió amb autobús i després de les diferents parades i una parada especial al Restaurant Domenech Autovia A-7 ,per a replegar al senderiste de la Ribera Jose Mª Osca arrivem a les nou trenta cinc del matí al Santuari de La Font Rotja d´Alcoi, iniciant la marxa a les 9,45, una marxa amb el jorn fresc i amb núvols que fará molt agradable la ruta ,la temperatura osci-lava entre es quinze graus a primer hora fins al 20 a últim hora.
La ruta será circular de intensitat baixa –mitja amb 10,7 kilómetres i amb finalizatció a les dos del mitj-día,and dinar al Restaurant anomenat Font Rotja al mateix lloc d´inici.
Després de fer alguns del grup exercicis de escalfament, es trobem un panell que ens mostra les recomanacións per a visitar el Parc, entre elles la de gestionar un permís per a grups nombrossos del que es va encarregar el Vice Roger Domingo per teléfon i per a replegar-ho al lloc d´inici, encara que malauradament no estaven al hora els encarregats de donar el permís. Malgrat tot aixó , la ruta s´inicia sense problemes pujant a l´esquerra per unes escales amb escalons de fusta, hem trobat unes indicacións al Plá de la Mina 750m., al Barranc del Infern(Aquest no es el auténtic Barranc de l´Infern) de 4,5 kms. i al Cim del Menejador 6 kms. També per avant dos cartells un groc al Menejador i un altre roig al Barranc de l´Infern. Nosaltres anem cap al Menejador i a les 10 hores trobem l´entrada a una Cava ,la Cava Gelada, a la que entre atres entren senderistes com Agustin Munilla, pero pareix ésser que no té molt d´interés la Cava.
Més avant trobem un panell indicatiu del Plá de la Mina, té aspecte de un “Iglu´”,pero es una antiga carbonera da on es traía el carbó vegetal, després de cremar el carboner una selecció de troncs. I aixina iniciem la pujada per un sender escalonat i ben cuidat amb escalons i en alguns llocs baranes de fusta, el paisatge es molt bonic, perque transcurreix dins d´un sotobosc frondós i que junt a que el día está amb núvols fa que la pujada siga més soportable. També a la dreta podem obtindre meravelloses viste del Vall.
A les deu i mitja arribem a la Microreserva de Flora del Menejador amb un Panell inicatiu i més avant un eixemplar del Fleix(Fresno) de Flor i aixina continuem pujant arribant a la Caserna de Vigiláncia Forestal i el Cim del Menejador de 1356 metres d´alçaria, i com son les 10,47 i aprofitem per esmorçar , ocassió per a l´intercamvi de productes entre ells fruts secs , dolços , vins etc.,. Després de esmorçar deixem les motxilles junt a la Caserna i recorregem uns metres per un camí pedregós i arribem a al lloc a on está el punt geodésic que val com a mirador per a vore en la lluntanía la Serra de Mariola,Aitana, el Cabeçó d´Or i altres punts encara que el dia no té les condicions de visibilitat per a vore amb claredat., son ja les onze i mitja.
Retrocedim per agarrar les motxilles i una vegada agafades aquestes inciem el descens per la pista forestal que servix per a comunicació amb vehicul per part del vigilant forestal.Baixant per la pista a la dreta trobem una bassa amb aigüa per a incendis. I a les dotze del matí arribem al Pou del Carrascar i estem davant de la Cava Coloma , un antic never molt ben conservat i molt profund a on enmagatzetmaven el gel antigament per a utilizar-ho per els gelaters i altres utilitats.
A les 12,15 trobem uns senyals am indicació de 3,9 kms a Ibi per el sender PR-CV 26, a l´esquerra. En direcció recte tenim el sender GR 7 a Elda.Poc més avant continuem baixant i arribem al arbre centenari conegut com el Teix del Mas de Tetuan, lloc en el qual aprofitem per a fer les fotografíes del grup.Al Más de Tetuán hi ha unes antigues cases en runes, També al costat hi ha unes taules de fusta per a pic-nics i una xicoteta caseta a on hi ha un llibreta per al que vullga signari deixar constancia.
A les 12,38 trobem la Microreserva de Flora del Más de Cotet. Trobem després una indicació que diu que el lloc está a una alçaria de 1.185 metres.A les 12.41 es trobem amb Antoni Giner en un punt que hi ha un mirador, ell s éntornará per el mateix camí a la Font Rotja i nosaltres, anirem cap al Plá dels Galer i per un sender a l´una del migdia vorem una indicació al Barranc de l´Infern.
A les 13,22 trobem una indicació al Santuari de la Font Rotja a trenta cinc minuts.Continuem el Camí de baixada junt a les voreres del Barranc, en alguns moments amb baixades molt pronunciades pero afortunadament el sender es molt bonic i esta molt ben conservat, sense pedres i dona gust anar anant i a més el paisatge es molt frondós i tot molt vert.
A les 13,47 , el senyal esn mostra quinze minuts per arribar al Santuari, continuem la marxa a es de pujada i arribem a un punt a on hi han unes escales arreglades com al principi amb escalons i baranes de fusta i en trams ja estem al costat de la carretera que puja al Santuari, ara ja tenim present al Sol i la temperatura es més alta i aixina practicament arribem a les dos a on está l´autobús junt a la Font i el Santuari de la Font Rotja
Junt al Santuari, está el Restaurant del mateix nom, a on dinem uns Arroç de Muntanya, altres Olleta de primer i de segon bé Pollastre al Forn, Llomello planxa o Lluç romana, més darreries ,caféns o cremats i begudes i en les begudes com sempre es a on está el sobrecost arribant al 12 euros.
Bé , amics senderistes, açó ha segut tot
Fins a un atra.
Francesc
Francesc
*********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME AL MONTGÓ Per Jesús Pobre LO JORN 20 D´ABRIL DE 2013
DENIA XABIA
SITUACIO GEOGRAFICA
El Montgó está situat a la comarca de la Marina Alta al extrem nord-est de la provincia d´Alacant s´alça sobre les planes confrontants d´Ondara-Xábia-Gata de Gorgos i Dénia,sent la darrera estribació de la Serralada Bética, declarat Parc Natural al l´any 1987 per la Generalitat Valenciana amb cota máxima d´alçaria de 753 metres damunt el nivel de la mar.El massís esta format per materials cretácis amb margues i calcaries
El Parc es travessat per la carretera CV-736 que enllaça Dénia i Xábia amb accés per la AP-7 i la N-332
El Parc te més de 650 especies de flora. El Montgó alcança la Mar al Cap de Sant Antoni constituint una reserva natural de fons marins.Podem destacar especies rares com el “Carducellus Dianus” o l´Herba Sancta. El pinar sa reduit pels frequents e intenos incendis , a la zona de La Solana i les Planes de Xábia. La Carrasca que hi había ha donat pas a un entorn ple d´ arbusts. Els matolls están formats principalment , per el llestiscle,el romaní, el fenol,els coscolls entre altres.També en els replans de major superficie es desentrotlla , la Sabina Negra i el margalló
En quant a la fauna del Parc, tenim l´Áliga “Perdiuera”, el falcó pel legrí,, el mussol reial i altes aus com el cormorá i diferent varietat de gavines.I respecte a mamífers ,el porcs senglar ,conills, el teixó i les raboses.Aixina com diferents invertebrats com el fardatxo.
DADES HISTORIQUES
Del periode Paleolític ,trobem mostres que daten més de 30.000 anys, de que grups nómades ocupaven la Cova Foradada i barráncs adiacents o la Cova Ampla .Els hómens primitius superviuen grácies al la recolecció i el marisqueu de la zona
A partir de 5.000 anys abans Crist, al Neolitic, apareixen les primeres cultures amb agricultura i ramadería, amansint els animals.També es troben cerámiques, hi ha restes de fletxes ,gots i diversos utenislis tallats en pedra , en la Cova del Montgó i en la Cova del Barranc de Migjorn, i algunes pintures esquemátiques
Mes avant a l´ Edat del Bronze . 3000 anys a.C, apareixen els primers vestigis de metal i els poblats es situaven a les altres elevacions de terreny , tal es el cas de l´Ermita de Santa Llúcia a Xávea.
Després arribem a l´Epoca dels Ibers i al segle VIII a C. hi ha els primers contactes dels Fenicis amb els Grecs que estableixen la primera cultura ibérica- A l´ Alt de Benimaquia, es troba un important poblat ibéric amb ánfores fenicies relacionades a l´ el-laboració del vi i el seu comerç, restes de cerámiques i monedes a l´Alt de Pous. També trobem a la Penya d´ Áliga, les seus murades defensives
El pas del temps continua amb Els Romans, sent el Montgó, lloc d´observació i vigiláncia del port comercial de Dianum (Denia), que ja era “Municipum” romá al Segle I d. Crist, als museus de Denia i Xábia es troben restes ,de plats de ceramiques, monedes,pes de telers i xarcies, ámfores i áncores.A la Cova del Aigüa hi ha una inscripció sobre l´existéncia d´un destacament militar.Al l´any 238 d C Lucius Alfius Donatus se encarrega de fer una epigraf , que dona evidéncies de haver al voltant de la Cova una “vexilatio” de la Legió VII Gemina, al comandament de “Caius Iulius Urbanus”, que ens monstra el coneiximent de la activitat militar a la Tarraconense i valora la muntanya del Montgó com a punt d´interés estratégic.També hi ha altres Coves com la del Gamell i la de la Figuera .
Arribem a l´Epoca Mussulmana quan els árabs s´instal len a l´any 713 en aquestes terres.Va ésser al Segle XI quant al objecte de defendre les costes front les invasions a Denia es va crear una dársena militar. A l´any 1014 es declará la Taifa de Dénia a la que corresponien les terres del Sud de Valencia. “Abud Abdalla” defineix Dénia , com a ciutat populosa ,a vora mar i bella, a on acudeixen moltes embarcacions.A sa part meridional hi ha un gran mont, de forma redona ,i des de el Cim es descobrixen els monts d¨Eivissa a l´alta mar. Aquest mont es anomena “Caon”. D´aon pot derivar-se Mont Caon i Mont Gaun a l´actual Montgó.
L´influéncia mussulmana finalitza l´any 1244 amb la conquesta de les terres per el rei En Jaume I. En l´época mitjeval, a partir del Segle XIV, es construiren les anomenades ermites de la conquesta,al voltant del Montgó El Popul, Sancta Llúcia o la fortalesa de Sant Bertomeu a Xábia i les de Sacta Paula, Sant Joan i també de Santa Llúcia a Denia, son xicotets edificis destinats al culte amb forta vinculació a les terres de cultiu properes a les mateixes. Algo paregut a al Monestir de Nostra Senyora dels Angels situat a les Planes, amb oritgens al Segle XIV, que fou saquejat i abandonat , després fou restaurat. Molt prop del Monestir entre els segles XIV i XVIII, es construiren onze torres de Molins de Vent a on es molía lo blat.
Durant el Segle XVI, fou un constant l´acaçament de la pirateria berberisca al litoral mediterrani, creans-se una red de torres-vigies i fortificación s al llarg de la costa , una de elles es coinsrva en el Montgó al anomenada Torre del Gerro, situada en lo alt de les Planes a la fi de Les Rotes, baix de unes de ses finestres es pot vore l´escut del rei Carles I
Al Segle XIX es va omplir de bancals les faldes del Montgo per a treballar la terra, degut a la forta demanda de panses obtingudes del raim Moscatell i la obtenció de la famosa Mistela de la Marina Alta, posteriorment degut a la baixa rendibilitat s´ abandonaren molts del cultius en terraces passant a produir-se en atres terres amb més accesibilitat.
A banda de la pesca i el comerç maritim, ha tingut importancia la artesanía basada en el almito(margalló),aslfonbres, cabaços ,cistelles i els cultius propis de secá, raims, oliveres, garroferes, higueres, atmelers i blat cobrien les terres de llavor de la zona
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat,
Mariano Aguilar, Manuel Alonso ,Fernando Aparicio, Amparo Aparisi, Miguel Bañuls,Manolo Bermejo,Bernardo Blazquez Paco Borrego,Paco Burgos, Manuel Cantero, Vicente Capilla,Vicente Carbonell, José Casinos, ,Pedro Conesa ,Angels del Cerro,Roger Domingo,Antonio Esteban , Miguel Faus, Carlos Gabarda , J.Ramón Gimeno,Antoni Giner,Gonzalo Gomis, Julio Gonzalez,Federico Guixeres, Antonio Jimenez,José Latorre,Jose Vte. Lloréns,José Manzanares, Francesc Martí, Juan Mollá i el seu amic Jose García, Agustin Munilla ,Juan Muñoz, Javier Oltra, Antonio Perez,Alberto Peris, Julio Ponce, Juan Rel,Roberto Sebastíá,Jesús Silvestre, Onofre Valldecabres,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater( afegit directament amb cotxe), un total de quaranta tres senderistes.
Nova jornada amb aquesta ocassió amb autobús i després les diferents parades arrivem a les nou de matí aproximadament a la població de Jesús Pobre,terme de Dénia punt de partida .
L´ autobús ens deixa junt a la carretera que va de Ondara a Xábea i a l´encreuament de Jesús Pobre, al costat d´una urbanizatció als peus del Montgó,un camí en principi ample i empedrat i trobem uns senyals d´inici de ruta ,tenim una temperatura de uns tretze graus sense sol, ambient propici per a la pujada. La marxa será llíneal amb un recorregut de uns dotze i mig kilómetres aproximadament,retornant al punt de recollida de l´Autobús a les tres i quart ,es dir unes sis hores incloent el temps de esmorçar i les parades realitzades.
La ruta podem dir sense dubte que es de dificultat mitja-alta, crec que més alta que mitja sobre tot a la baixada.
A les nou i quart el camí es transforma en pedregóss i en constant pujada i a les nou i trenta trobem unes senyals que ens indiquen al cim del Montgo 4,7Km. I al Coll de Pous O,9 km, el jorn continua amb núvols i vent del Nord que més avant rolará al Nord-Est.
A les nou quaranta cinc el comandament troba un lloc una miqueta ventós amb bones vistes a on esmorçem, amb el intercamvi de productes de menjar i begudes, hui més sense l´abundor d´atres ocassions, també fruts secs i dolços per a repondré forçes i després de unes fotografíes reprenem la marxa sobre les deu.
Continuem la pujada , el dia continúa essent boirós, en algunes ocassions amb més claredat que altra es port vore alguna vista i a les deu quaranta els senyals ens indiquen que estem a 3,4 kms fins al cim del Montgó, continúa fent vent,que es fresc pero que s´agraeix soportant millor la pujada, el sender es més estret i continúa pedregóss i sense molta vegetació de pins sobretot el que hi ha son matolls, destacant de quant en quant algún fenol gran i també margallons.
A les onze i quart trobem la senyal de 1,4 kilometres fins al Cim del Montgó si prenem el camí de la dreta i per el de l´esquerra podem anar a la Creu del Montgó. Nosaltres continuem fins al Cim. A la baixada J.R. Gimeno i un altre si que passarán per la Creu abans de juntar-se amb el grup.
A les dotze fem un alt per a repondré forces puix ja estem prop del Cim. Els núvols de boira continúen creuan el camí. Abans hem pogut vore algunes vistes del Port de Dénia, per una banda , també per l´altra la part de Xábia i Gata de Gorgos i al fons el cims del Sol de Benitaxell, pero amb molt roin visibilitat.
Aixina sobre les dotze i quart del matí estem al Cim del Montgó 752 metres ,possa en el cartell malgrat en els llibre fica 753 metres, tan si val per un metres més que menys. El lloc haguera segut molt agradable si haguerem tingut sol, perque en diez clars podem vore Eivissa, un altra vegada será. Hem aprofitan per a traure fotografíes del lloc.
Hi havía un grup de dotze senderistes que teniem pensat dinar al Cim, pero donades les caracteristiques climatológiques del jorn, no aconsellaven romandre al Cim del Montgó, per aixó en bon criteri preñen la decisissió de baixar amb la resta del grup
D´aquesta manera reprenem el camí de tornada que per alguns com jo, suposará un cansanci prou fort , no he segut l´unic i es que la quantitat de pedres i el nivel d´inclinació de la baixada en alguns trams era perillós. En el camí de baixada hem trobat una parella de extrangers que pujaven. Hem fet algunes parades per a beure aigüa o alguna beguda isotónica i una parada en el mateix lloc del esmorçar i ja d´eixe lloc directament a l´autobús en agraiment especial a Paco Burgos i Enrique Vidal que anaven guardant la Cúa del Grup. A la fi Angels ,Lloréns i jo hem arribat dins del temp reglamentari.
De l´Autobús a la Badía de Xabia, al Restaurant “Los Remos” situat en la mateixa plataja en el ara Passeig Tennista David Ferrer.A on per un “Menú”, en aquesta ocassió sobrepassat de preu per 15 euros i 2 euros més de sobrecárrec de beguda, hem dinat bé Dorada a la Planxa,Arróç Meloç Marinero o Sant Iacob i a més unes entrades de pá de cristal amb ibéric,calamars romana i pasta de raviolis amb setes,que ha segut del gust de tots i begudes cervesses , aigüa, vi Tinto de Castella-La Manxa que no ha tingut molt de éxit , pero si el ví Blanc de “Rueda” que eixe si que ha entrat divinament i darreries de Pastis de Poma que també estava bó a més els cafens , tallats etc.,. Mentres el grup d´onze que anava a dinar al Montgó han dinat al seu ritme i al Bus han confluit per a tornar a Valéncia, eixint quasi a les sis de la vesprada.
Com anédocta hi ha que resaltar que mentres estavem dinant des de el Restaurant podiem vore el Cim del Montgó sense núvols i lluint el sol
I açó ha segut tot amics senderistes
Fins a un altra
Francesc
*********************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSION A ALGIMIA DE ALMONACID: “EL NEVERO-FUENTE LA PARRA-PICO ESPADAN-BARRANCO DE AGUA NEGRA-FUENTE DE LA CALZADA”
Fecha : 12 de abril de 2013
Senderistas: Juana Mª Rosell, José Casinos, Paco Borrego, Fernando Aparicio, José Mª Zapater, Amparo Aparisi, Fany Regalado, Miguel Bonora, Pedro Conesa, Gonzalo Gomis, Jesús Silvestre, Javier Oltra, Alberto Peris, Julio González, Carmen Esteve, Federico Guixeres, Enrique Bisbal, Jesús Martí-Belda, Agustín Munilla, Manolo Bermejo, Enrique Vidal, Vicente Palmero, Rogelio Domingo, Juan Crespo, Daniel Fernández, Antonio Giner, Juan Rel, Juan Mª Castelló, José Mª Gonzalez, José Mª Zapater, Vicente Felip, Rosa Mª Carrera, Miguel A. Farinós, Juan Pascual, Julio Ponce, Manuel Alonso y el cronista suplente, Vicente Andreu. En total, treinta y siete.
Tiempo.- Despejado. Mañana espléndida. Temperatura agradable: 11º al inicio, aunque fue subiendo a medida que avanzaba la jornada
Nuestro destino hoy: El Parque Natural de la Sierra de Espadán, declarado el 29 de septiembre de 1998, es el segundo espacio protegido más extenso de la Comunidad Valenciana, ocupando 31.180 hectáreas. En esta sierra, encontramos uno de los pocos afloramientos de areniscas del territorio valenciano configurando un relieve abrupto y quebrado, conformado por cimas y cordales acompañados por profundos barrancos y ramblas, donde podemos encontrar numerosas fuentes y frondosos bosques de alcornoques únicos en nuestra geografía. Estas características le confieren un excepcional valor paisajístico, acompañado de una riqueza botánica y faunística excepcionales.
A las 8,30 h., puntualmente, desde el punto de concentración en el aparcamiento de Alcampo-Alboraya, nos dirigimos a nuestro destino en diversos vehículos por la Autovía Mudéjar A-23, tras dejar Segorbe a nuestra izquierda, tomamos la carretera con dirección Castellnovo, continuando hasta Algimia de Almonacid; pasados unos km 5 de esta población y tras encontrarnos con los compañeros procedentes de Castellón, llegamos a una zona cercana al nevero donde aparcamos los vehículos. Éste, que está a unos pasos del aparcamiento, no es muy grande ni tan artístico como otros de nuestra zona. Algunos senderistas aprovechan unos minutos para acercarse al mismo.
Tras los ejercicios de estiramientos que viene ordenando y dirigiendo Pedro Conesa, emprendemos el recorrido a las 9,15 horas, por un camino forestal amplio y cómodo entre pinos, carrascas, sabinas y abundante vegetación de matorral. El piso del camino así como algunas rocas son de arenisca roja, el llamado rodeno.
Se presiente que estamos en un parque natural, la mano del hombre apenas se nota, los pinos derribados por los elementos naturales yacen tal como cayeron; las vistas son preciosas contrastando el intenso azul del cielo con el verdor de la vegetación. Pasamos por las proximidades de la Cueva del Estuco. Algunos senderistas se acercan a la misma a la que se accede por una entrada bastante estrecha y es necesario el auxilio de linternas. El cronista no tiene constancia de que alguien penetrara en la misma. Tras caminar una hora aproximadamente, se llega a la Fuente de la Parra, que ofrece a los senderistas agua fresca y cristalina. Allí, en sus inmediaciones, aprovechando una gran roca que hace de mesa, se sacan de las mochilas las viandas, botellas de vino, frutos secos, aceitunas y algunos dulces más el consabido café que alguien toma acompañado de algún destilado y, tras un buen rato, se prosigue la marcha: el grupo inicial se divide en dos, el llamado Grupo “A”, integrado por diecisiete miembros, se dirige al Pico Espadán, lo que supone un ascenso de unos 650 m. desde el punto de partida por un tramo de relativa dificultad, por lo que cabría considerar su recorrido como de dificultad media-alta. El grupo que se dirige al citado Pico se fragmenta transitoriamente -¡ay, alguien olvidó llevar el GPS o el llamado “walki-talky”!- . Los demás, el denominado Grupo ” B”, con algún ligero despiste de quien lo comanda, unido a la falta de la señalización correspondiente (que se observa a lo largo de todo el trayecto, inexplicable en un Parque Natural), encuentra el sendero que desciende hacia el Barranco de Agua Negra. Allí, una perforada y oxidada placa de hierro, nos indica el desvío al mismo . A partir de aquí, un sinuoso camino, empedrado en ocasiones, discurre paralelo al lecho del barranco, hoy prácticamente seco, pues no suele llevar agua excepto en épocas de lluvia; pero conforme descendemos comienza a aparecer algún charco, luego, más adelante, un serpenteante arroyo, al principio, de aguas trasparentes que luego se tornan más oscuras. El topónimo de agua negra que da nombre al barranco parece hacer referencia al tono rojizo-negruzco de las aguas, hoy, como se decía, lamentablemente escasas, al encontrase estas llenas de materia orgánica (algas especialmente) unido ello a la acidez del agua al discurrir sobre suelo silíceo. El recorrido convierte a su senda en una de las más atractivas que hemos conocido, por la increible vegetación que tapiza el barranco, las inmensas rocas desnudas cubiertas de líquenes, helechos y musgo, y la vegetación floreciente de la primavera. José Mª González, fotógrafo oficial del grupo, no cesa de hacer fotos; alguna de ellas, sólo o acompañado por el Presidente, celoso él, con las compañeras del grupo.
Si algo caracteriza a la Sierra de Espadán en lo referido a la vegetación, es albergar el bosque de "sureres", mas importante de la Comunidad Valenciana, y uno de los mas importantes del litoral mediterráneo. La extracción del corcho ha sido el motor de los pueblos de esta sierra, combinando desarrollo económico y conservación natural, pues sólo hasta que pasan 12 años se vuelve a realizar la saca de un mismo alcornoque.
El grupo abandona el lecho del barranco y tras recorrer un pequeño tramo por la carretera, llega a una zona de esparcimiento, la llamada Fuente de la Calzada, en donde toma un descanso aunque el recorrido ha sido para este grupo bastante fácil y corto de trayecto pues no se han caminado más allá de diez kilómetros.
Uno y otro grupo se reagrupan y se trasladan a Algimia de Almonacid en cuyo Restaurante “Siete Vidas”, dan cuenta de un aceptable menú (la olla de pueblo, excelente). Los senderistas que lo desean son obsequiados con “cremaet” o carajillo. Precio: 10 euros y , como dijo el Presidente, con algún sobrante para “el fondo”. Durante la comida, transcurrida en el ambiente cordial acostumbrado, el Presidente comentó las posibilidades de la “ intendencia” para la próxima excursión al Montgó. Este cronista no alcanzó a saber si se llegó a alguna conclusión respecto al restaurante elegido para el viernes próximo, con lo que es de presumir que, al final, la Presidencia, haciendo uso de sus facultades tomará la decisión que estime más conveniente.
Y siendo las 20,30 horas del mismo dia de la excursión, quien abajo suscribe, insiste,cronista suplente, da por terminada la crónica despidiéndose de los compañeros hasta dentro de tres semanas en la confianza de que el cronista titular venga de “una puñetera vez” y cumpla con su obligación.
Saludos cordiales a todos.
Vicente Andreu
*******************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSIÓN A CHIVA – SENDA DE LOS MALOS PASOS-BARRANCO BALLESTEROS
Fecha : 5 de abril de 2013
Kilómetros recorridos: 15,800
Dificultad: media
Tiempo: Nublado. Buen clima para el senderismo. Temperatura inicial 9º. Las previsiones meteorológicas al final se cumplieron pues diez minutos antes de terminar el recorrido empezó a llover, intensificándose al llegar al restaurante.
Duración : Descontando el tiempo de almuerzo y paradas técnicas, estuvimos caminando algo más de cuatro horas.
Chiva.- La Villa de Chiva se encuentra situada en el punto de contacto entre la montaña y el llano, en la falda de la Loma del Castillo, a 270 m. sobre el nivel del mar. Chiva, es la capital de la comarca Chiva-Hoya de Buñol. En la actualidad, su población ronda los 15.000 habitantes, aunque la Hoya cuenta, aproximadamente, con 44.000 habitantes repartidos de manera desigual por el territorio comarcal.
En su relieve accidentado hay numerosos barrancos. La Sierra de Chiva se adentra en Gestalgar y Siete Aguas, con alturas superiores a los 1.000 m, La superficie forestal representa el 40,3% del total, con especies como el pino y la carrasca, entre otras variedades. Los devastadores incendios de la década de 1990 dejaron la mayor parte de la sierra calcinada, arrasando 10.686 Ha. Desde entonces se está llevando a cabo importantes labores de repoblación y acondicionamiento del medio natural.
El principal configurador de la topografía de la zona es el Barranco de Chiva, que recoge en el término municipal de Cheste las aguas de los barrancos Grande y de la Cueva Morica, para continuar su travesía por el Llano de Cuart hasta desembocar en la Albufera.
Senderistas:
Un total de dieciocho: José Mª González, Pedro Conesa, Paco Burgos, Antonio Giner, Jesús Silvestre, Paco Borrego, Amparo Aparisi, Fernando Aparicio, José Casinos y su mujer Juana María Rosell, Manuel Bermejo, Julio Ponce, Federico Guixeres, Jesús Martí-Belda, Enrique Bisbal, Enrique Vidal y yerno Javier Palau, y el cronista de banquillo, Vicente Andreu, por ausencia del titular.
Tras la concentración previa en la Gasolinera Repsol en la salida de Godelleta, llegamos a Chiva, pasando por la Estación del Ferrocarril, y tomamos la carretera de Gestalgar; tras diversos diversos desvíos, dejando el asfalto y continuando un tramo por pista de tierra, todos tras el vehículo del guía de la expedición, Manolo Bermejo, llegamos al llamado “Corral del Gato”, en las proximidades de una granja de ganado lanar que “perfumaba” el ambiente, en donde dejamos los coches. Se inicia el recorrido a las 9,10 de la mañana. La temperatura era algo fresquita pero agradable para la caminata, aunque los senderistas íbamos algo preocupados por las predicciones meteorológicas que se venían anunciando y que, afortunadamente, salvo en los últimos diez minutos del recorrido no se convirtieron en lluvia, con lo que el recorrido se realizó sobre terreno seco.
El grupo, más reducido que en anteriores ocasiones, comenzó la marcha siguiendo un amplio camino hasta llegar a una bifurcación en la que un poste de señales indicaba “Senda de los Malos Pasos”. Allí comenzó una fuerte subida pues, al finalizar el ascenso, habíamos pasado de los 416 m. del inicio, hasta la cota más alta de 850 m. Fueron frecuentes las paradas en el camino para recuperar el aliento. Alrededor de las 10,20 h. hicimos en la referida senda la consiguiente parada para reponer fuerzas. En el almuerzo no faltaron ni el vino, ni las aceitunas y los frutos secos o los dulces ¡Hay que ver que buena estaba la torta que trajo Amparo Aparisi!
Las vistas eran espectaculares pues se contemplaba a lo lejos la costa. La vegetación de monte bajo cubría espesamente, como un tapiz verdoso, las laderas de las montes circundantes; abundaba el romero, y otras plantas aromáticas como el fresnillo, la pebrella, el te de roca, la ajedrea, y numerosas flores entre las que destacaría el cronista los lirios azules, y se apercibían, lamentablemente, los troncos de los árboles calcinados por los incendios de los años noventa. En algunos sitios ya se observaba el crecimiento de jóvenes pinos que, quizá, con el transcurso de los años puedan repoblar estas tierras.
La senda pasaba por lugares que en la Guerra de la Independencia tuvieron su importancia histórica pues en 24 de junio de 1808 tuvo lugar una batalla entre las tropas francesas al mando de Mencey y un ejército español formado apresuradamente con soldados profesionales, otros de leva reclutados a toda prisa y civiles armados de los pueblos cercanos, sufriendo las tropas españolas una fuerte derrota lo que propició la llegada de los franceses a las puertas de Valencia.
Continuando con la narración de la caminata, y finalizada la fuerte subida, la pendiente continuó más suavemente o, incluso, continuó el recorrido por terreno llano en algún tramo hasta alcanzar el lugar en donde estaba instalada una antena para telefonía y un anemómetro era éste el Alto de Oratillos. Las nubes que nos cubrían eran, cada vez más, de un color gris plomo intenso que presagiaba un próximo chaparrón. Bien es verdad que éste llegaría a la hora indicada por Maldonado en su web.
Dando un giro al recorrido a la derecha y caminando ya por pista forestal nos dirigimos hacia el Barranco Ballesteros. Para llegar a él, el camino se estrechaba, la senda tenía fuertes desniveles y había que caminar con precaución. La vegetación en el fondo del barranco era distinta, por la umbría, abundaban los fresnos, arces, pinos, carrascas entre el espeso matorral y monte bajo. Afortunadamente la vegetación del barranco, que discurre encajonado a lo largo de cuatro kilómetros, ha salido casi ileso del fuego destructor.
Tras recorrer el barranco, seco, incluso hasta la fuente que encontramos en el mismo, llegamos a una pista que nos conduciría por un camino fácil y amplio hasta el lugar en que se encontraban los vehículos, no sin antes colocarnos los chubasqueros pues las gotas iniciales ya se convertían en lluvia intensa poco antes de llegar a los mismos.
Y ahora, la anécdota de la jornada: apresuradamente subimos a los coches y nos encaminamos a Chiva, no sin antes hacer una parada ante un amplio y vallado corral en el que ya a la ida habíamos visto unos novillos de lidia flacos y desmejorados. Estaba, ahora, el propietario de tan lamentable ganadería, si tal nombre pudieran tener las enflaquecidas reses. Nuestro Presidente, como no podía ser de otro modo, compadecido por el estado de aquéllas, bajó del coche unos instantes y bajo el pretexto de la compra de un ejemplar para una supuesta comida del grupo (¿), preguntó por la razón de sul estado: el elevado coste del forraje, la escasez de recursos económicos de la propiedad por la reducción de festejos taurinos, habían provocado tan lamentable situación. Una pena.
Llegados a Chiva, el guía de la expedición de hoy, Paco Borrego, buen conocedor del lugar, nos condujo hasta el Restaurante Hogar del Jubilado, también llamado Karaoke. Allí, unos pudieron degustar una excelente paella valenciana, otros, una buena crema de verduras. Luego, la mayoría nos inclinamos por un bacalao con guarnición también de buena factura. Y ésta alcanzó los 9 euros, incluido postre, bebidas y café. Y todo ello servido por una guapas camareras. ¡No se puede pedir más!.
Y colorín colorado, la crónica se ha acabado a las 20,50 h. del dia de la excursión.
Hasta la próxima.
Un abrazo a todos.
Vicente Andreu
**********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME A BEJIS-NAIXIMENT RIU PALANCIA -PENYAESCABIA LO JORN 22 DE MARÇ DE 2013
SITUACIO GEOGRAFICA
Bejís está situada en les estribacións de la Serra de “El Toro” i la vessant nor-est de la Serra d´Andilla damunt un tossal a 800 metres d´alçária,rodejat pels rius Paláncia i Canales en un terme molt abrupte que compta entre altres el cim de Penyaescabia de 1.331 metres
La població está a 71 kilometres de Valencia- Ciutat,per la Autovía A-23 fins a les rodalies de Viver, després enllaça per la CV-236
DADES HISTORIQUES
Diverses pintures rupestres ens transl- laden a 7000 anys abans Crist, encara que la població es d´oritge romá,conservant una aqueducte.
Després va ser ocupada per els musulmans , que edificaren un important Castell. Al 1228 fou reconquerida per Pere Fernandez d´Assagra ,señor d´Albarracín, en nom del rei En Jaume I. Posteriorment fou cedida a l´Ordre de Calatrava i al 1276 te sa Carta Pobla. Açó va contribuir a altres asentaments com Teresa, Torás i Sacanyet, formaren l´auténtica capsalera del riu Palancia, continuant com a unitat geográfica i administrativa fins a mitjans Ségle XIX. A la fí de la primera Guerra Carlista romangaba fidell al pretenen Carles de Borbó, per la qual cosa va ésser asediada pel general isabelí “Aspiroz”
Durant la Guerra Civil de 1936 tingeren lloc per aquestes terres importants episodis , quan es va establert a Bejís el Front de Guerra
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat,
Vicente Andreu ,Fernando Aparicio, Amparo Aparicio, Miguel Bañuls, Miguel Bonora, Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Bernardo Blazquez, Paco Borrego,Paco Burgos, Manuel Cantero,Vicent Capilla,Vicente Carbonell, José Casinos, J.Miguel Castelló,Pedro Conesa ,Angels del Cerro,Roger Domingo,Antonio Esteban,Carmen Esteve, Miguel Faus ,Daniel Fernandez,Miguel García ,Santiago García,J.Ramón Gimeno,Antoni Giner,Gonzalo Gomis,Jose Mª Gonzalez, Julio Gonzalez,Federico Guixeres,Antonio Jimenez.,José Latorre, Virginia Leiva,Jose Vte. Lloréns,José Manzanares, Francesc Martí,Jesús Marti-Belda,Juan Mollá,Angel Moreno,Agustin Munilla ,Juan Muñoz,Angel Pividal, Julio Ponce, Juan Rel,Jesús Silvestre,Vicente Tatay, Onofre Valldecabres, i Enrique Vidal. un total de quaranta huit amb l´autobús i a Bejís, s´afegiren amb cotxe des de Castelló,Joan Pasqual Vicent Felip i Manel Felis.
Nova jornada amb aquesta ocasió amb autobús i després les diferents parades arrivem a les nou trenta hores a Bejis i parem en la Font dels “Cloticos,” després de vindre per una carretera molt estreta des de Bejís per a on prácticament sols podía passar un autobús i amb un precipi al costat.
Desde la Font esmentada partim a les 9,35, en un día assolejat amb una bona temperatura de uns tretze graus d´inici que a la fí de la marxa arribará poc més de vint graus. El camí transurreix per una pista ampla trobant unes indicacions entre altres al Molinar Per el Sender PRV 275 i un altra indicació oposada al Sender Masies.
La zona compta amb una flora molt variada amb vegetació representada per carrasques amb aurons(arces) de Montpellier, quejigos,mostajos i pinars de pi albar en les zones més altes abm teix ,grévols i guillomos i pinars de rodeno amb bruc(brezo) i jaras. També en les zones més baixes riberenques del Palancia, tenimel Pi carrasco amb albers ,freixes ,avellaners i plantes aromátiques i medicinals
També la zona compta amb fauna com porcs senglars,esquirols i aus com l´aguila , el mussol reial i el martin peixcador
Més avant trobem un altra indicació al “Toro” del Sender GR-231 de huit kilómetres al “Toro” en dos hores i en dirección oposta a Bejis 5 kilómetres,pel GR-231. Nosaltres prenim la direcció del sender GR 275 i a les 10,15 arribem a un encreuament que a l´esquerra porta la direcció al Barranc Resiner i a la dreta al naiximent del riu Palancia
Es el moment en el que el grup Majoritari, format per: Vicente Andreu ,Fernando Aparicio, Amparo Aparicio, , Miguel Bonora, Manolo Bermejo,Enrique Bisbal,Bernardo Blazquez, Paco Borrego, , Manuel Cantero, José Casinos, J.Miguel Castelló,Pedro Conesa ,Angels del Cerro,Roger Domingo, ,Carmen Esteve, ,Daniel Fernandez,Miguel García ,Santiago García,Antoni Giner,Gonzalo Gomis,Jose Mª Gonzalez, Julio Gonzalez,Federico Guixeres,Virginia Leiva,Jose Vte. Lloréns,José Manzanares, Francesc Martí,Jesús Martí-Belda, Julio Ponce,Juan Rel,Jesús Silvestre , Enrique Vidal,Joan Pasqual i Vicent Felip i Manel Felis de Castelló, decidiren anar-hi al naiximent del Riu Palancia
Per un altra banda el grup minoritari format per:
Miguel Bañuls, Manolo Bermejo ,Bernardo Blazquez,Paco Burgos, Vicent Capilla,Vicente Carbonell, Antonio Esteban , Miguel Faus , Miguel García, Santiago García, J. Ramón Gimeno, Antonio Jimenez, José Latorre,Juan Mollá,Angel Moreno,Agustin Munilla ,Juan Muñoz,Angel Pividal, Vicente Tatay i Onofre Valldecabres, decideix anar per el Barranc “El Resiner “ al cim del “Penya Escabia” de una alçária de 1.331 metres d´aquest grup un grupet de tres format per Jose R. Gimeno, Manolo Bermejo i Vicente Carbonell primer han anat en solitari a esmorçar al naiximient del Riu Palancia i després pujarán i es creuarán el barranc amb aigua trobant-se a les 12,40 un xicotet salt d´aigua, per fi a l´una cinquanta quatre minuts coronarán el cim del Penya Escabia i s´afegiran a la resta del grup minoritari en el punt geodésic del Cim, després vindrá el camí de baixada , arribant a la Font dels “Cloticos” quasi a les tres del migdía, la ruta ha tingut una llargaria de entre setze i decet kilómetres depen el recorregut fet, sent de carácter llineal amb dificultat mitjana-alta.
En el que respecta al Grup Majoritari, a les deu i quart després de creuar el riuet amb aigüa trobem un lloc per esmorçar amb intercamvi de fruts secs , beguda i pastissos .I aixina a les 10,46 reprenem la marxa, per una pista ampla i bordejant el riu arribant al naiximent del Riu Palancia, están sobre les onze en el canó anomenat estret del Cascajar, lloc que cada vegada se estreta més hi hagent que pujar les roques algunes de les quals rellisquen i que tenim que anar en compte de que no es prouisca algún esbaró, es un lloc en molt de encant , menys mal que no plou ja que en eixe cas haguera segut perillós, en alguns trams la gent compta amb la ajuda dels companys en les situaciones delicades. La Senderista “Amparo” ha disfruitat molt en aquest espai.
A les onze i mitja hem passat tots ja l´estret i que per un sender molt bonic amb molta vegetació tot de pujada. Després per un camí mes ample arrivem a les dotze i quart a un cim de 1.150 metres d´alçaria i observem un tallat des de el que es veu el fons del Barranc, aprofitem per a fer fotografíes i en front tenim davant el Cim de la Penyaescabia i en aquest moment Roger Domingo connecta per el “Walkie-Talkie” amb el grup minoritari i comenten que están a punt d-´arribar al Cim , pero que encara no han arribat. Nosaltres continuem el camí de pujada fins arribar a una explanada . Com anécdota abans Roger Domingo ,Julio Gonzalez, Angels Del Cerro i altres han pogut vore una dotzena de cabres monteses que anaven baixant pel barranc.
Una vegada hem pujat a l´alt , trobem un espai prou pla i reprenem el camí de baixada, trian un sender a l´esquerra, no molt ben senyalitzat. A lúna del migdia trobem al fons els aerogeneradors próxims a la zona del Ragudo i Barraques.Continuem baixant i deixant el sender trobarem un camí més ample i una pista forestal. Aquest camí ens portara a El Molinar que es terme de El Toro ,arribant al Molinar a les dos de la vesprada, després de un breu descans , creuant per un pontet el riu,encara que un grupet format per Fernando Aparicio,Julio Gonzalez ,Jesus Marti-Belda Julio Ponce i Juan Real,decideixen continuar per un sender de la vorera esquerra del riu i es juntarán amb la resta més avant, també hem trobat uns senyals que indiquen el Sender Masias del PRV-275, arribant sobre les dos i mitja arribem a la zona a on está l´Autobús junt a la Font dels Cloticos i aixina esperarem al Grup Minoritari de Penya Escabia, que arribará abans de les tres a l´autobús. La marxa de grup Majoritari ha segut de uns tretze kilometres de carácter circular i dificultat mitjana.
Després ens adreçem al poble de Bejís al Restaurant El Tren de Pita, a on per 10 euros menjarem entre altres de primer Olla del Poble o crema de verdures,o sopa coberta i de segón llomelo amb crema d´armel-les. Embotits amb ous o Abadejo al forn amb pisto i de darreries carabassa torrá, flam etc i beguda i cafens
Passada la sobretaula anem a l´autobús arribant a Valencia sobre les set de la vesprada.
I aixó ha segut tot
Fins a un altra
Salutacions de Francesc
*******************************************************************************************************
BREVE CRÓNICA DE LA EXCURSIÓN DE SENDERISMO DESDE SERRA POR LA CALDERONA: "FONT DEL LLENTISCLE - EL TRISTÁN" - 15-03-2013
A las 9 h. iniciamos la ruta, después de dejar los coches a mitad camino entre "El Rincó de la Miseria" y la "Font del Llentiscle", con cielo despejado, ambiente fresco -el que llevaba guantes se los puso-, y alguna racha de viento moderado, fresco; al llegar a la Font del Llentiscle aproximadamente a las 9h.40', nos aposentamos en las mesas y bancos para comernos el bocadillo acompañado de los demás complementos de comida y bebida, los dieciseis senderistas que se relacionan:
Amparo Aparisi, Antonio Giner, Enrique Bisbal, Federico Guixeres, Fernando Aparicio, Francisco Burgos, Jesús Martí-Belda, Jesús Silvestre, José Casinos, José Mª. Gonzalez-Rothvos,Juan M. Rel, Julio Ponce, Manuel A. Cantero, Manuel Bermejo, Pedro Conesa, y la grata incorporación deMiguel Bonora. Antonio Giner y José Mª. Gonzalez, después delbocadillo se marcharón para atender compromisos, Antonio volvió a la comida, y en la comida se incorporó Mariano Aguilar.
Los catorce que completaron la ruta, llegaron al albergue del Tristán y subieron al pico del Tristán, y dado que el tempo no daba para más, dejarón el Gorgo para otro día; en total andaron 4h. 30' e hicieron 18'80 km, lo que fué una buena andadura, y a buen ritmo, ya que la ruta discurre por camino forestal y no por senda pedregosa que es más dificultosa, y el ritmo es menor.
Comimos en el Rte. Bon Paladar de Náquera el menú del día por 9€, que fué aceptable; al haber sobrante se ha incrmentado el Fdo. de reserva, que una vez cobremos un billete atrasado de autobús, el saldo será de 185 €.
Saludos y hasta la próxima.
Antonio Giner
********************************************************************************************************
CRONICA DE SENDERISME A FONTANARS DELS ALFORINS LO JORN 8 DE MARÇ DE 2013
SITUACIO GEOGRAFICA
Fontanars dels Alforins, municipi valenciá de la Comarca del Vall d´Albaida, a uns cent kilómetres de Valéncia Ciutat, per la Autovía A-7 i després la CV-35 i CV-652, población a una alçária de 628 damunt el nivel de la mar.
El terme Fontanars es deriva de “Fontanals” una antiga partida de Ontinyent. A la seua vegada Alforins en castellá “Alhorines”, prové del árab “al hurt” graner o dipósit de blat donada l´importáncia de la zona en materia agrícola. Situan-se entre la Serra Grossa i la de Agullent,formant un replá amb punts elevats com la Replana 994 metres,el Ponsenet de 968 ,la LLoma Plana de 989 i l´Alt del Moro 971 i la´Alt de la Creu 729, amb una rambla que verteix ses aigües al riu Canyoles
DADES HISTÓRIQUES
En el passat hi ha vestigis humans des de el Calcolític en el iaciment del Plá de Cubelles, també del Eneolític en el Camí de Piles i el Ribassal de Micons. Traslladante-se a l´Edat del Bronze tenim el Castellaret de l´Ombría i l´altet de la Moneda.De l´época ibérica podem trobar el poblat del Camí de Mallaura i de l´época romana destaca la necrópolis del Racó de Sanxo.
La Edat Mitjana, porta a les tropes del rei En Jaume I, a la conquesta de la Vall dels Alforins. La part occidental dels Alforins de la “Zafra”, va quedar-se en mans castellanes en virtut del Tractat de Almizra al 1.244 mentres la resta de la Vall fou incorporada el Regne de Valéncia a l´any 1245 adjudicanse-les En Jaume I al seu patrimoni particular i més avant al ser la zona fronterera amb Castella i zona de conflictes las va transferir a la iuridiscció d´Ontinyent al 1256.Al 1304 pel Tractat de Torrellas-Elx, Caudet i el seu terme passaren a la corona d´Aragó i la parte occidental dels Alforins i Villena romangaren a la Corona de Castella.
La zona Oriental i occidental han segut font de conflictes des de 1333-1334, entre l´Infant Juan Manuel de Villena i Ramón Berenguer d´Ontinent. També després durant la Guerra dels dos Peres. Posteriorment en 1425 es produi el Debat de Villena i en 1495 amb les destrucció de cases per les tropes de Villena, continuant així els confilctes , al Segle XVI amb Carles I que va intentar possar fi al conflicte mantenint les anteriors frontereres. Als anys 1701-1714 amb la Guerra de Sucessió Espanyola els Alforins quedaren despoblats, després va ésser poblat ve gent majoritariameni pro-bórbonica procedent del Süd del terme
En l´Edat contemporánea al Segle XIX, es va incrementar la población dels Alforins, sent Fontanars un llogaret depenent d´Ontiynent i va ésser al 1927 quan es va independitzar d´Ontinyent, gracies a la acció conjunta dels camperols ,propietaris i l´ ínfluenza del Comte de Salvaterra.La Vall produeix principalment vinyes,cereals, olivars i atmel-lers, amb també no menys important producción ramadera d´ovelles i amb peculiar grastronomía amb plats tradicionals com l´arroç amb penques, pebrasso i naps,gaspatxos amb llebre i perdiu i la cassoleta de pebrassosY2:8d0b802b-b836-4ab9-b4cc-470054c61a79
.DETALLS DE LA JORNADA SENDERISTA
Hui ens han acompanyat,
Vicente Andreu ,Fernando Aparicio, Amparo AparisI, Miguel Bañuls,Manolo Bermejo,Enrique Bisbal, Paco Borrego, Manuel Cantero, José Casinos, Juan M. Castelló,Pedro Conesa ,Joan Crespo,Angels del Cerro,Roger Domingo,J.Ramón Gimeno,Antoni Giner,Gonzalo Gomís,Jose Mª Gonzalez,Francesc Martí,Agustin Munilla ,Juan Muñoz, Javier Oltra,Antonio Perez,Alberto Peris, Julio Ponce, Juan Rel, Jose Mª Scals Klein,Roberto Sebastiá, Jesús Silvestre,Vicente Tatay,Enrique Vidal i Jose Mª Zapater, un total de trenta dos senderistes.
Nova jornada amb aquesta ocasió amb l autobús ´ xicotet de 35 plaçes i després les diferents parades arrivem a les nou trenta hores a Fontanars dels Alforins, punt de partida .
Iniciem la marxa a les 9.39 , després de fer alguns ejercicis de escalfament al costat de la caseta en l´Alt del Moro, casa que en la antigetat era lloc per a l´explotació dels recursos forestals
Comptem hui amb un guía de excepció , es tracta de JR, pero no el de la televisió, home del terreny, que a més finalment ens portara per la vesprada , després de dinar a Casa Julio en Fontanars , a la Font de la Figuera a on visitarem la” Bodega la Vinya”, de la que es soci J.R. Gimeno.
La senda es molt bonica,podem dir quasi circular , excepte el primer tram que es lineal i ha segut el punt del esmorçar, transcurreix quasi tot per sendes amb varietat de matolls i sobre tot romer A més hi ha alguns trams que transcurrixen per pista forestal , part del recorregut pel sender local SLV 19 ,que coincidix també amb el Sender PRV CV 52, hi ha que dir les marques del sender son mínimes i la senyalitazació del sender molt precaria
Desde el sender es poden vore bones vistes de Fontanars i el replá que formen les terres, el camí es de pujada suau pero constant, fins a arribar a un punt que troben unes indicacions dela Font dels Gamellons de 3353 metes es dir un hora 23 minuts i la direcció oposta a la Font de la Duenya a 588 metres,pel sender PRV –CV 52.Son les deu i quart del matí i en un encreuament de la pista forestal trobem en terra uns senyals del Sender SLV 19 per la senda del Enginyers a la casa dels Gamellons.Es el moment que aprofitem per esmorçar amb intercamvi de productes, vins ,frus sec i dolços i axina a les 10,45, alçem el vol i agafem la senda que ens queda a ma esquerra de la pista forestal. El sol va calfant i la gent es va llevant roba de damunt malgrat a vegades el vent bufa amb certa intesitat
A les 11,41 trobem un panell que ens indica el itinerari Fuset –Gamellons,trobant un casa es tracta de la Casa dels Gamellons i prenem la senda de baixada arribant sobre les dotze del matí a la Font dels Gamellons, a on disfruitem del paisatge , la Font , l´aigüa i es donem un xicotet descans. Una indicació ens diu la alçária a on está la Font sen la de 665 metres
Reprenem la marxa per un tross de pista forestal i trobem una senyal al Refugi de Castelló per la Senda del Remallar.Continuem el camí a la casa dels Gamellons que haviem trobat abans de anar a la Font , es el punt per a fer les fotografíes protocolaries al grup. Deixem la pista forestal i continuem per el sender camí de tornada i trobem unes senyals que ens indiquen el Sender SLV 19 a la Pista de la Replana i la Font de la Duenya que es la que agafem i en direcció oposta la Senda del Remallar i la Casa dels Gamellons que es de a on venim,I Aixina a la una arribem de nou a la pista forestal d´aquest matí a on haviem esmorçat i després de un xicotet descans continuem la marxa,aixina finalitzará la ruta circular i a la una i quart ja estem en el sender que completará la ruta llineal, amb noves indicacions del sender PRV -CV 52 i aixina per el sender quasi tot de baixada arribarem al punt a on es troba la Casa de l´Alt del Moro junt a la qual tenim l´Autobús, en aquest punt hi ha alguns senderistes que es camvien de roba i algú es deixá el jupetí, ha segut el cas del croniste
La ruta ha tingut una llargaria de 13.5 kilometres, de carácter mitja –baix, si bé no sense risc per lo esbarós del terreny en alguns trams de sender estret i amb algún abisme de no poca importáncia,amb alguna relliscada que altra , com la del expert senderiste Agustín Munilla, sense consequéncies i també un xicotet esbaró de Joan Crespo. El jorn ha segut clar i assolejat tenint a la fí del día algún núvol aillat i temperatura d´inici de 9 o 10 graus que ha pujat fins als vint graus , pel vent de Ponent que ha bufat al llarg del matí.
I Aixina amb l´Autobús després de tres kilométres de curves arribem al Restaurant Casa Julio de Fontanars dels Alforins, a on per 10 euros hem dinat entre altres , de primer Potatge o crema de Carabassa i de segon puntilles,croquetes d´Abadejo o Bacallat o llomello amb les seues guarnicions, vi de la terra,cervesses i darreries i els cafens corresponents.
Després a les cuatre i mitja de la má de JR. Gimeno he manat a la Bodega i Cooperativa la Vinya, a on hem fet un recorregut baix el comandament de la Enóloga Maria Angeles, que ens ha explicat tot els procesos productius del vi, en una Bodega automatitzada amb unes grans instal-lacions, amb quantitat de tonells metalics de gran capacitat i els altres tonells de roure francés o canadénc per l´ envelliment del ví.Després de la visita hem tingut en un saló una “cata” tastan el vi i després hem passat per la Tenda a fer les compres pertinents de vi u Oli Verge Extra, de la zona a 18 euros els cinc llitres
I açó ha segut tot amics senderistes
Fins a un altra
Francesc
********************************************************************************
CRONICA DE LA EXCURSION A FUENTES DE AYODAR
Fecha: 22 de febrero de 2013
Km. recorridos: 16,300. Máxima altura alcanzada 845 m. Total incremento de elevación: 730 m.
Senderistas: Agustín Munilla, Amparo Aparisi, Antonio Giner, Daniel Fernández, Enrique Vidal, Federico Guixeres y su esposa Carmen Esteve, Fernando Aparisi, Jesús Martí-Belda, José Casinos, José Mª. Osca, José Mª. Zapater, José Vte. Llorens, Juan Crespo, Juan M. Rel, Juan Pascual, Julio Gonzalez, Manuel Bermejo, Paco Borrego, Rogelio Domingo, Julio Marín, Julio Ponce, Pedro Conesa, Vicente Felip, Juan Miguel Castelló, Jesús Silvestre, José Mª. Scals y Vicente Andreu, que hace de cronista sustituto por ausencia de Francesc Marti, retomando un quehacer abandonado hace año y medio.
Dista esta pequeña población de Fuentes de Ayodar 104 km. de Valencia y accedemos a ella, desde el punto de concentración en Alcampo-Alboraya, llegando hasta Onda y siguiendo luego por la CV 205 tras pasar por las poblaciones de Tales, Sueras y Ayódar. Esta carretera está perfectamente asfaltada y señalizada, aunque bien es cierto que en últimos veinte kilómetros del trazado hay abundantes curvas. El trayecto permite contemplar un terreno agreste, duro, con abundante vegetación boscosa, de una gran belleza natural.
Fuentes de Ayódar se halla situada en el norte de la Sierra de Espadán, en el suroeste de la provincia de Castellón, en la comarca del Alto Mijares. Actualmente tiene una población de 149 habitantes. El núcleo urbano, de casas encaladas en su mayoría, se asienta de manera escalonada y se encuentra a una altura de 505 metros.
Dice la historia que Fuentes de Ayodar era uno de los cuatro pueblos que formaban la Baronía de Ayódar; perteneció inicialmente al rey moro de Valencia Zayd Abu Zayd. Después de la expulsión de los moriscos en 1609, se repobló con familias de Godella decretándose la carta puebla el 17 de septiembre de 1611, siendo el señor de la baronía Don Cristóbal Funes
Gran parte de su término se halla poblado de grandes extensiones de bosque joven, renacido tras un devastador incendio ocurrido en 1994. La especie arbórea predominante es el pino carrasco, y de manera aislada es posible encontrar tejo, acebo, castaño, etc. Otro ecosistema digno de mención es el matojar, formado por especies como el brezo, enebro, aliaga, retama, romero, y otras plantas aromáticas. También los espárragos trigueros son abundantes en la zona, de lo que puede dar buena cuenta uno de nuestros senderistas.
La temperatura es agradable al comenzar la marcha e irá subiendo a medida que pasen las horas. Las rachas de viento son de poca intensidad. Iniciamos el recorrido sobre las 9,30 h. por un camino ascendente hacia el barranco del llamado “Rio Chico”, en donde pudimos apreciar enormes peñascos, cuevas, pozos horadados en roca por el discurrir del agua y la abundante vegetación que define su paisaje. El camino hacia Torralba del Pinar, salvo algunos tramos rocosos , es relativamente cómodo para los senderistas. Pasamos por diversas fuentes , la del Suro y la del Rio, así como por la Poza Negra. El riachuelo lleva, lamentablemente, poca agua por la sequía de este invierno. Se hace la consabida parada para reponer fuerzas con los consiguientes intercambios de bebidas, aceitunas, dátiles, café, etc. Todo en un ambiente agradable y de buena compañía.
Tras reanudar la marcha, llegamos a Torralba del Pinar, una pequeña aldea de unos 25 habitantes en invierno. En el único bar de la población paramos unos instantes mientras muchos beben alguna cerveza o refresco. El alcalde del lugar, allí presente, nos invita a visitar la pequeña iglesia, restaurada tras el incendio sufrido durante la Guerra Civil, que se abre expresamente para los senderistas.
La marcha continua ascendente por un camino forestal amplio hasta el alto de Benatar a 845m.; el panorama es espléndido, las vistas son realmente hermosas, a lo lejos se vislumbra la sierra de Javalambre, el Peñagolosa y el barranco, con sus cortados, a nuestros pies. La vegetación continua siendo muy abundante, se ven crecidos los pinos renacidos tras el incendio de hace dos décadas. Rebasado el alto de Benatar, el camino forestal nos conduce por la ladera de la montaña, ancho y suave pero ya descendente hasta Fuentes de Ayodar, pueblecito que vamos contemplando a lo lejos, en toda su belleza blanca, resplandeciente con el sol del mediodía, llegando al mismo sobre las 14,30 h.
Allí, en el Hotel Rural Viñas Viejas, damos buena cuenta del menú ofrecido por 10 euros, más la bebida y el cava con la que nos obsequia nuestro reciente compañero José María de Scals, con motivo de su cumpleaños. Se entona por todos el “cumpleaños feliz” que, a mayor abundamiento, es acompañado por la canción infantil que resuena por la megafonía del local. Y todos contentos y satisfechos por lo agradable de la excursión, inédita para el grupo, pero de la que tomamos buena nota para realizarla en años venideros, emprendemos el camino de regreso.
Hasta la próxima.
Vicente Andreu
CRONICA DE SENDERISME A BENAIXEVE-BENAGÉBER LO JORN 15 DE FEBRER DE 2013
********************************************************************************
*********************************************************************************